L'herència de Guardiola

"Quan un vol mal copiar oblidant el seu propi projecte generalment compra molts números per cagar-la"

El defensa de la Juventus, Giorgio Chiellini, es mirarà el Mundial de Rússia per televisió. Serà el seu karma. Serà la penitència per una Azzurra que no ha sabut interpretar el futbol modern; per una competició (la Serie A) que fa temps que no treu grans campions malgrat que els magnats asiàtics també hi han desembarcat; per la lliga que va produir el miratge de Deulofeu, si m’apuren. Itàlia, del renaixement a la decadència. Chiellini té raó: l’inventor el futbol contemporani, Pep Guardiola, els ha arruïnat. El tècnic de Santpedor sempre serà recordat per ser un dels millors innovador de la darrera dècada, l’home que va evolucionar definitivament el mètode Cruyff. És admirat i temut. I, també, mal copiat com va afirmar el defensa de la Juventus.

 

Sincerament crec que, malgrat la prepotència del defensa, aquesta és una de les millors maneres amb què s’ha resumit l’aportació de Guardiola al futbol. De fet, no només Itàlia ha acabat adonant-se que s’havia de modernitzar, si no que des de l’Argentina encara és hora que entenguin que Leo Messi només podia explotar a Barcelona al costat dels jugadors que li van fer d’escuders. L’albiceleste és més azzurra que mai, des de fa temps. Igualment, com era evident que Maradona només podia explotar el seu potencial dins de la teranyina del corrupte Nàpols, que la Barcelona burgesa dels anys vuitanta mai seria un bon ecosistema on pogués viure i triomfar, talment com explica la sempre magnífica prosa de Juan José Sebreli.

 

Guardiola va fer del futbol un esport d’esmòquing, mentre que a Itàlia només lluïen vestits comprats a Montenapoleone quan pujaven i baixaven de l’autocar. Al camp: sang, suor i llàgrimes; poca òpera i massa patxanga de festa major. Chiellini tenia raó assegurant que no tots els entrenadors han entès correctament que suposa el futbol posicional que proposa l’actual tècnic del Manchester City. N’hi ha masses que, atrets per la moda o la voluntat de fer contents als aficionats, han pensat que qualsevol plantilla podia plantar-se al camp amb tres puntes sense pensar amb quins recursos comptaven i quina era la seva qualitat. Sense pensar si tenien a Xavi, Iniesta o Busquets per crear i després assistir-los. Norma iniciàtica del management, ara que també el mètode Guardiola l’ha volgut revolucionar: qui sóc?, què tinc?, i quins són els meus objectius?

 

Potser, també per aquest motiu la temporada d’Ernesto Valverde al capdavant del primer equip del Barça sorprèn tant. L’aficionat culer, des que va marxar Guardiola, estava acostumat a veure com els seus successors només volien evolucionar un model que ja era exitós. I, per poc que tocaven (si no l’encertaven), tot grinyolava: l’etern debat sobre l’ADN que va omplir pàgines de la premsa i hores de ràdio. Valverde, sense fer soroll, ha posat cap per avall l’equip, l’ha fet a la seva mesura i ha aconseguit fer entendre als jugadors que hi havia noves maneres de fer explotar els seus potencials oblidant el famós ADN. S’ha sabut adaptar, ha sabut identificar mancances i acoblar-se a l’entorn. El partit gairebé perfecte que el Barça va fer contra el València, a Mestalla (0-2), n’és un bon exemple. Avui, aquell Barça que va enlluernar amb el 4-3-3 s’ha desdibuixat completament per jugar amb un 4-4-2 clàssic que permet explotar a determinat talent que amb Guardiola seria carn de banqueta.

 

Però, quan un vol mal copiar oblidant el seu propi projecte generalment compra molts números per cagar-la. L’èxit de la fórmula Valverde no es troba en intentar ser l’alumna avantatjat de qui ha revolucionat el futbol, sinó en proposar canvis des de la humilitat i analitzant bé l’estat amb què es trobava una plantilla farta de títols i d’invents. Molts haurien d’aprendre de Guardiola, però de Pep només n’hi ha un i ara intenta revolucionar l’arcaic però mundialment admirat futbol britànic. Un home de reptes, com molts directius de multinacional.




Comentaris

envia el comentari