L'essència

"Comences amb l'Espanyol de Cornellà i a poc que te'n descuidis, caus en un pou de rèpliques i contrarèpliques suportant, a sobre, que ho justifiquin com la salsa del futbol"

Encara desconeixem si forma part d'allò que la modernor anomena postureig o és vaticini sincer, però se'ns acumulen les veus dels que temen un distanciament radical del Barça i, per extensió, del futbol, el dia que Messi toqui el dos i els deixi orfes d'art, d'emoció i tantes altres inexplicables sensacions. Al cap i a la fi, el petit déu els fa connectar amb la satisfacció de la infantesa pura, amb la pàtria íntima, intransferible, que el futbol ben jugat significa per a un bon tou d'afeccionats a la pilota. Gent que sap teoritzar la seva passió pel joc. Argumenten, carregats de raó, que res no tornarà a ser com abans, que l'Everest de la perfecció va ser coronat anys enrere i sense l'artista, no volen testimoniar el declivi, viure en una eterna comparativa nostàlgica del passat contra un present que portarà les de perdre. Alhora, existeix un corrent de pensament entestat en creure que un altre futbol, menys histèric, és possible i també coneixem uns quants disposats al consum sa, gairebé en cultiu ecològic, de la pilota en vessant hiperprofessional. Poc i bo, fugint de tot l'embolcall que pugui resultar-los tòxic, del munt de conservants i additius que, al cap i a la fi, trauen sabor natural al consum i l'omplen de punyetes de les que no vols saber-ne res. Gent d'aquesta tribu et diuen que només els interessa els noranta minuts de joc i desconnectar del sorollam tan bon punt l'àrbitre xiula el final de cada matx. Escarxofar-se al sofà una estona abans de la partida per conèixer qui és baixa, com va el rival i quines novetats presenta l'onze apreciat i prou, el mínim necessari a fi i efecte de fruir de l'espectacle, de l'afició, sense necessitat d'empassar el pantagruèlic banquet de 'junk food' que el sector s'ha acostumat a abocar en els lapses de temps entre partits, molt descompensat i perillós al parlar de llargs dies contra noranta simples minuts.

 

No els hi falta raó quan et passes la vida, allò que transita entre projectes i entre partit i partit, resistint l'allau d'escombraries. Comences amb l'Espanyol de Cornellà i a poc que te'n descuidis, caus en un pou de rèpliques i contrarèpliques, de declaracions cadascuna més desafortunada que l'anterior, suportant, a sobre, que ho justifiquin com la salsa del futbol. Doncs el preferiríem pelat, a la planxa, que la sal del suc es carrega les artèries i la paciència. Enmig de tanta manca de substància, de tant professional del gremi que paga la segona residència a base de refregar l'audiència pel fangar, el seny opta per desmarcar-se de tan formidable muntatge. Per no parlar dels àrbitres com a font de temàtica vàcua, estèril. Les mil càmeres de cada partit els converteixen en bocs expiatoris mentre altres els presenten com a botxins interessats, moguts per ves a saber quina teoria conspiranoica, com si el seu xiulet decidís la marxa de la Humanitat. Poca feina, que dirien les padrines. I qui no en té, el gat pentina o sacralitza la banalitat. El dia que una mà involuntària, un penal no assenyalat, un fora de joc injust es converteixi en qüestió d'estat i ocupi el primer lloc de les nostres prioritats vitals, ja podem plegar. Bàsicament, ens demostrarem que hem fos les neurones i begut l'enteniment. Amb la Copa i l'imminent derbi enlairaríem el prec de deixar el futbol en pur so ambiental d'estadi que, simplement, acompanyi la visió i l'anhel de gaudir-ho. De la resta, malgrat resulti utòpic, en podem prescindir. O ho reduïm al rescat de l'essència dels noranta minuts i prou o abandonarem aquest terrible vici en preservació de la pròpia salut mental.




Comentaris

envia el comentari