Literatura

"La mostra del llibre esportiu Rècord és un primer pas per posar de manifest que la literatura esportiva pot ser tant o més extraordinària que la literatura convencional"

Posar els peus en una llibreria de Londres o a la mateixa Libreria dello Sport de Milà em genera una enveja insana i una profunda amargor. El respecte que envolta la literatura esportiva, les obres escrites i publicades en qualsevol format -ja sigui a mode de llibre o revista-, és meravellosament complaent en terres llunyanes, però a la vegada provoca una sensació creixent de frustració quan decideixo comparar-lo amb la jerarquia que ocupen les publicacions esportives al nostre país. L’esport escrit no està ben vist. De fet, hi ha llibreries en la plena Barcelona cosmopolita i global que no disposen d’una secció dedicada als llibres esportius. “Aquí, al darrere del taulell, n’hi ha un parell que són novetat”, em van dir en una prestigiosa i bonica llibreria-cafeteria del carrer Pau Claris, ara no fa ni mig any. Tenien dos llibres nous del Barça en una petita estanteria amagada darrere un taulell de consultes. Res més. I gens a la vista del públic. Havies de preguntar per saber de la seva existència.

 

Els agents culturals d’aquest país encara marquen una certa distància prudencial amb els llibres esportius. Molts d’ells, ja siguin llibreries, biblioteques o els mateixos editors i escriptors, disten de considerar una publicació esportiva com una obra cultural o literària. Simplement, l’esport és oci i entreteniment i està dedicat a cercles poc intel·lectuals. Aquesta discriminació no succeeix als països anglosaxons, on els llibres esportius s’integren en la societat cultural sense ser disgregats per diferents. La primera mostra del llibre esportiu Rècord, un acte de glossa i reflexió literària celebrat aquest dissabte a Barcelona, és un primer pas per posar de manifest que la literatura esportiva pot ser tant o més extraordinària que la literatura convencional.

 

De fet, a Catalunya hi tenim autors que han deixat obres esportives de referència que res tenen a envejar als grans assagistes i novel·listes internacionals. Des dels més periodístics, com Àlex Santos i la seva trilogia L’Entorn, passant pels pensadors i mestres d’aquest estil com el sempre enyorat Manuel Vázquez Montalbán, Sergi Pàmies o Enric González; pels més historiogràfics com Frederic Porta, Jordi Finestres, Carles Viñas, Ramon Usall o Xavier García Luque; i acabant pels analistes del fascinant esport del futbol, com Martí Perarnau i els seus excepcionals llibres dedicats a la figura de Pep Guardiola.

 

Tots ells són escriptors. Tots ells fan literatura. I tots ells formen part de la cultura d’aquest país. Sense desnivells en relació a la novel·la o l’anàlisi política. I prenc com a pròpia una reflexió de Sergi Pàmies a la jornada Rècord: “L’esport ha d’entrar en àmbits culturals, sobretot la seva literatura. Hem d’entendre els llibres esportius com la normalització de la cultura". Reivindiquem-ho.