Titulars

"Valverde, que també és llest, porta ja els anys suficients a l'ofici com per dominar l'art de no dir res i guardar la roba"

A Carles Puyol li correspon un immens mèrit ignorat pel gran públic: no haver donat mai un titular en condicions. Tota aquella voluntat i empenta que el caracteritzava al joc, aquell desig d'aprendre l'ofici que el va projectar fins l'excel·lència malgrat notòries limitacions, es transformava en catenaccio de supervivència quan li plantaven una carxofa al davant. S'havia aprés la immensa col·lecció de tòpics inherents al metallenguatge futbolístic i d'aquí no el treies ni sota amenaça de tortura. Valverde, que també és llest, porta ja els anys suficients a l'ofici com per dominar l'art de no dir res i guardar la roba. Mai trobarem a les videoteques una declaració seva que, temps després i per aquell oportunisme tan de moda en els mitjans, se li pugui retreure i passar per la cara. Ara, en un exercici més de l'equilibrisme obligat en el càrrec, acaba de dir que convé mantenir l'avantatge a la Lliga i no refiar-se'n gaire. Sona exactament igual que aquella tira còmica del clàssic Andy Capp. Estirat sobre la barra, torrat com una mala cosa, algú creu arribat el moment d'estirar-li la llengua per aconseguir el secret del seu èxit a les curses de coloms. El dibuix Capp, en una lliçó de vida, respon a l'interrogatori de l'aprofitat assegurant que l'èxit resulta fàcil: es tracta de convèncer els moixons de sortir primers i mantenir la posició mentre duri la competició. I així, guanya. El barrut es queda amb un pam de nas i el nostre heroi esbossa un somriure murri. Vosaltres ja m'enteneu. Doncs no cal dir res més.

 

I així, finta a la dreta quan li pregunten si Dembélé alterarà l'ecosistema tàctic acabat d'inaugurar. Dribbling cap a l'esquerra si burxen sobre la necessitat de fitxatges: qualsevol equip està sempre en disposició de reforçar-se. Ernesto Valverde sap perfectament que ha resolt amb nota la gimcana d'atzucacs viscuda en els primers mesos al càrrec i que això no garanteix res, per molta imbatibilitat i per molt que les aigües baixin calmes en un club eternament esvalotat. Digui el que digui podrà ser emprat en contra seva i no l'enganxaran pas. Quan més baixes les expectatives, millor. Quan més avorreixi a la sala de premsa i posi cara de pòquer als mitjans, també. En això ja hem guanyat, si el comparem amb aquell antecessor que tibava l'atmosfera contra els periodistes fins extrems incòmodes de viure i presenciar. Total, per a no dir res, tampoc. Al final resultarà que ens va bé aquest exercici de tocar de peus a terra fins tenir-los falcats. Ja que no esperàvem gaire d'un equip empobrit de talent, tot el que pugui arribar, premi, resultarà un impensable extra. I si al final cauen els èxits, sorpresa, oli en un llum, que el Barça, de moment, ja té la Lliga mig guanyada a base d'aprofitar relliscades alienes i forjar els fonaments des de la defensa, contràriament al que dictava el llibre d'estil del club. Valverde o la representació humana del demà m'afaitaràs que avui no porto pèl. Entre l'allau de paraules àtones, només destriem una definició acurada: aquest grup és molt competitiu i vol guanyar. Qui el rebategés com Txingurri encertava de ple. Fent de formigueta, ni fas soroll, ni crides l'atenció. Et dediques a la feina i prou, pendent de que mai no et fotin la cartera en un descuit imperdonable.




Comentaris

envia el comentari