Insensibilitat

"Per damunt de tot el Jefecito sempre havia demostrat justament això, ser un jugador d’equip, dels que fan pinya, dels que sempre hi són, d’aquells que donen la cara quan els resultats no acompanyen"

Tot i conèixer amb abast aquella dita que exposa com l’ésser humà sempre ensopega amb la mateixa pedra, sovint persistim en l’error. Malgrat ser conscient dels temps que corren i la voràgine en que es troba immers el futbol actual vaig decidir oblidar tots els precedents per refugiar-me en la nostàlgia. Aquella que em remet al futbol que m’agradaria que seguís existint i que, per dissort, forma part d’un passat cada cop més llunyà.

 

Molts dels romàntics d’aquell futbol en que prevalien la tradició i els valors acostumem a cercar referents que ens permetin retrobar-nos amb el concepte-model del que creiem hauria de ser la base d’aquest esport. Quan algun jugador destaca en l’àmbit extra esportiu ens el mirem amb altres ulls i, fins i tot, ens hi arribem a identificar. Segurament, tot plegat és fruit d’aquesta recerca desesperada de referents que ens ajudi a reconciliar-nos amb el futbol modern.

 

No cal que el futbolista en qüestió es signifiqui políticament o expressi neguits socials, com fa qualsevol ciutadà de forma natural més enllà de la seva professió arreu. La necessitat és tant peremptòria que el fet que faci declaracions públiques amb cert criteri i s’expressi sense embuts ja és motiu d’atenció. Si, a més a més, damunt el terreny de joc ho dona tot, sua la samarreta i lidera des de la rereguarda l’equip, certament és “un dels nostres”. Però ai las, mai podem menystenir el poder d’allò que corromp tot el que anhela.

 

Ara aquest futbolista que molts havíem fitxat per a la nostra nòmina de jugadors intocables, d’aquells que encara ens atreviríem a estampar el seu nom a la samarreta, vol marxar del club. Sense oblidar tot el que ha donat a l’entitat, tant des del punt de vista esportiu com de lideratge al vestidor, alguns ens hem sentit decebuts. Traït seria un adjectiu excessiu si, com hauríem de fer si la passió ens ho permetés, relativitzem la transcendència social del futbol.

 

Evidentment, com qualsevol treballador un futbolista compta amb els seus drets laborals. Pot marxar a una altra empresa on li paguin més diners. Això no ho posa ningú en entredit. De fet, per ser honestos, ells són els primers qui dia si dia també ens recorden com són, precisament, això: professionals. Som nosaltres els que ensopeguem de nou amb la mateixa pedra i enlloc d’aprendre de les errades hi tornem a caure innocentment. Som nosaltres els que ens sentim desencisats i frustrats un cop més.

 

Per això ens sobta que, tot i la veterania que Javier Mascherano ja acumula, vulgui si o si abandonar amb urgència el club on es va acabar consagrant com a futbolista en el mercat d’hivern. I, a més, ho faci sense tenir en compte la situació actual de l’equip, és a dir les circumstàncies que viuen els seus propis companys arran del seguit de lesions que han llastat les alineacions de Valverde. És cert que havia perdut protagonisme, que els nouvinguts l’han marginat a la banqueta, però per damunt de tot el Jefecito sempre havia demostrat justament això, ser un jugador d’equip, dels que fan pinya, dels que sempre hi són, d’aquells que donen la cara quan els resultats no acompanyen. I ara quan més se’l pot necessitar vol fer les maletes rumb a la Xina.

 

Aquells que entendran la seva postura de forma acrítica segurament seran els mateixos que acolliran amb passió, i alhora amb la fredor pròpia dels gestors, al seu substitut. Mentrestant, els que havíem adoptat a l’argentí com un dels seus, la seva decisió ens obre els ulls per fer-nos veure, una vegada més, com el futbol cada cop s’assembla més a aquell negoci que l’actual president de l’Atlètic de Madrid, Enrique Cerezo, lloava en una entrevista a la revista Panenka tot afirmant, ras i curt i  sense posar-se vermell, que cal perdre el sentiment en el futbol perquè és un negoci. Bany de realisme segurament, potser per això molts ens anem allunyant d’allò que tantes emocions, records i moments de glòria ens va suscitar.




Comentaris

envia el comentari