La Xina d'on ve Paulinho

"Qatar o el govern de la Xina tenen clar que el seu 'soft power' no només depèn de la seva influència econòmica, si no també de la seva ambició de ser potències esportives"

En vint anys, entre el 1996 i el 2016, els clubs que volien ingressar al selecte grupet dels vint més rics del planeta van haver de passar de 36,2 milions d’ingressos anuals, com a mínim, a haver-ne d’ingressar 172,1 milions. En dues dècades, els diners que s’han necessitat perquè un club pugui ser competitiu a nivell internacional s’han multiplicat gairebé per cinc. En vint anys hem vist com el Manchester United, primer, el Barça o el Madrid després, es convertien en marques globals a fi efecte de millorar la seva competitivitat, sobretot, a escala europea; l’aparició del famós cercle virtuós. Hem viscut l’aparició de les grans estrelles mundials, començant per David Beckham fins arribar a l’actual duel de titans, entre Messi i Cristiano Ronaldo. I, sobretot, hem comprovat com la internacionalització d’aquest esport el portava a jugar un paper cabdal en l’estratègia de country branding d’alguns països, l’any 1996 menyspreats per la majoria de futbolistes i directius.

 

La relació entre el FC Barcelona i Qatar Foundation va evidenciar una voluntat clara, per part d’un país del Golf, d’usar una marca esportiva per a poder redissenyar la seva estratègia de posicionament geopolític. El Barça va ballar amb Unicef un vals, mentre que la relació amb Qatar Sports Investments (QSI) mai va acabar de fluir a ulls de l’opinió pública culer. Qatar acollirà el mundial del 2022 i des del 1995 que treballa per a fer de l’esport un actiu bàsic del seu soft power. Parafrejant a Von Clausewitz, el director de la revista Esguard, l’amic Germà Capdevila, va afirmar: “L’esport és la política per altres mitjans”. És a dir, amb els anys, el segle XXI també ha contemplat l’aparició de nous actors en el mercat futbolístic, les inversions dels qual van molt més enllà de simples capritxos de magnats nord-americans com inicialment coneixia la Premier League: avui, Qatar o el govern de la Xina tenen clar que el seu soft power no només depèn de la seva influència econòmica, si no també de la seva ambició de ser potències esportives. La “diplomàcia olímpica” de Beijing 2008 ja queda enrere i, avui, l’únic esport que segons el govern xinès té capacitat d’incidència mundial és el futbol.

 

Un magnífic estudi dels professors Irving Rein i Ben Shields, de l’any 2007, ja apuntava que l’esport esdevenia un actiu de posicionament geopolític d’importància creixent per a molts Estats. Inversions en mega-esdeveniments, en infraestructures o control d’organitzacions esportives eren tres accions que, combinades, permetien la confecció d’estratègies de redefinició de marques de país. Certament, Qatar o la Xina han apostat per aquesta via. Gràcies a l’acord de patrocini amb el Barça o el fitxatge de Neymar pel PSG, els diaris han publicat pàgines senceres sobre Qatar, però els periodistes fora bo que comencem a focalitzar el nostre interès a la Xina i els 50 punts del pla del nou president Xi Jinping (2014) per a convertir el país en una potència futbolística cap a l’any 2025. De moment, i més enllà de les polítiques teledirigides pel Partit Comunista Xinès, entre el 2014 i el 2017 les empreses xineses han invertit en actius futbolístics un total de 2.100 milions d’euros. A la temporada 2015-16, els 16 equips de la Chinese Super League (CSL) van gastar-se 300 milions de dòlars en fitxatges, mentre la Premier League només va invertir 120 milions. Chris Buckley, de The New York Times, ho resumia així en un excel·lent reportatge: “Trobar el nou Messi o Cristiano Ronaldo s’ha convertit en un projecte nacional”.

 

L’economia planificada del futbol xinès no ha estat fàcil d’implementar. De fet, malgrat que el 2004 es va fundar la CSL, no va ser fins al 2011 quan definitivament la televisió pública va decidir apostar obertament per aquesta competició com a producte driver. Fins que no hi va haver una acció decidida per acabar amb la corrupció en el futbol, el país no ha estat capaç d’usar-lo com a eina de posicionament geopolític. I, malgrat tot, ha quedat clar que invertir en entrenadors i jugadors provinents de l’estranger no és la solució màgica per a dotar de més qualitat el futbol xinès. Una completíssima recerca del professor John Connell, de la Universitat de Sydney, ho deixa clar: “Malgrat que fitxar estrelles estrangeres és important per construir cultura futbolística entre els aficionats, això pot anar en detriment de la formació dels jugadors joves”. Per això, en els darrers anys s’ha passat de quatre a tres jugadors estrangers permesos a cada franquícia de la CSL, s’han planificat infraestructures o s’ha entrat la pràctica d’aquest esport en el currículum escolar.

 

El mercat xinès forma part, en tota regla, de la geopolítica del futbol mundial. Combina la planificació estatal amb la voraç mercantilització del fenomen esportiu. I, per això, també s’ha integrat en el relat de les grans marques europees: el 13% del capital del City Group és xinès, Leo Messi i Mediapro obriran un parc temàtic a Nanjing o el Barça i Mission Hills compartiran instal·lacions amb la Federació Xinesa de Futbol, a Hainan. De fet, qui havia de dir que un dels jugadors de rendiment més sorprenent de la plantilla blaugrana d’enguany, Paulinho, també arribaria del llunyà Orient?




Comentaris

envia el comentari