A gust de tothom

"El Barça ha de ser Barça, el de tota la vida. I si no els agrada o incomoda, fàcil, que deixin el càrrec per no saber-lo mantenir en avantguarda reivindicativa del país"

Quan toca debatre el posicionament del Barça amb el procés català, portem llarga estona instal·lats en una posició de confort propera a l'enganyifa. Consisteix en identificar-se amb els pobres gestors del club de manera primària, epidèrmica. Entre els compatriotes, se'ls hi retreu que no arribin on caldria, empenyent el procés a fons, sense recança i en primera línia. Lluny del territori, viuen convençuts que es passen de frenada en el suport a l'etern inconformisme català, sempre disposat a donar la nota. I així, atrapats en aquesta teòrica dialèctica de l'espasa i la paret, els ocupants de la llotja esperen un copet a l'esquena, que ens solidaritzem amb la gruixuda creu carregada de no poder agradar mai tothom. Que ens amarés aquest victimisme confortat encantaria Bartomeu i companyia. Quina controvèrsia més falsa, a poc que aprofundim. Només confirma que hi ha tics i posicions que convindria desterrar de l'escenari cas de que aspirem a gaudir d'una democràcia sana en forma de república pròpia.

 

No insistirem en repetir el mantra acostumat, enumerar les mil i una raons històriques que justifiquen la identitat del Barça. ADN que va encunyar allò del 'més que un club', cada cop més buidat de contingut. No cal tampoc insistir en la coherència amb discursos fonamentats i llargs que podríem estendre en el temps com els millors d'en Fidel Castro. N'hi ha prou amb actuar de la mateixa digna manera d'aquells que divendres protagonitzaren al Palau Blaugrana una bella pàgina reivindicativa. Dempeus i ferms, desmuntaren l'últim refugi dels actuals directius, segurament encantats, la majoria d'ells, que s'imposés el tòpic reaccionari sobre la gens convenient barreja de política i esport. Més valdria que abandonessin el difícil art del funambulisme per abraçar el de la pura coherència de teoria i pràctica, de base molt ampla i segura. En el segle XXI, s'ha acabat acotar el cap i demanar perdó, donar explicacions o abaixar la veu quan toca justificar que som com som. Al que no li agradi, no és ja qüestió de que s'hi posi fulles, sinó que pensi en la feblesa del seu sentit democràtic, que vegi com porta de buit el dipòsit de la tolerància i l'obligatòria empatia.

 

A Bartomeu i companyia, la base social els desborda en la reacció, els fa venir calfreds només de pensar que algun dia hauran d'actuar com s'espera d'un Barça harmònic amb els seus 118 anys d'història. Ara, per si no acumulessin prou raons amb l'engarjolament i exili del govern escollit pels catalans, encara se'ls hi hauria d'exigir més. No convindria oblidar que un dels consellers privats arbitràriament de llibertat, Meritxell Borràs, és filla d'un prohom del barcelonisme. Sí, d'en Jacint Borràs, l'encarregat de dur les primeres senyeres a l'Estadi, encara clandestines, només tres setmanes després de la mort del dictador, seguint les instruccions de la directiva catalanista d'Agustí Montal i Costa. Sí, el mateix Borràs al que tant va costar recentment homenatjar amb un minut de silenci, al que perseguiren durant anys amb aquella vergonya catedralícia anomenada acció de responsabilitat. El Barça no pot navegar a gust de tothom. El Barça ha de ser Barça, el de tota la vida. I si no els agrada o incomoda, fàcil, que deixin el càrrec per no saber-lo mantenir en avantguarda reivindicativa del país. El pitjor dels pecats consisteix en anar contra la pròpia natura de cadascú, exèrcits simbòlics inclosos.




Comentaris
Ricard Huguet
Bon article, gràcies . Com Sempre molt encertat

envia el comentari