El dilema

"Els jugadors del Barça ho aguanten tot o viuen en un altre món, con resa el tòpic? Veient-los actuar no traiem l'entrellat a la qüestió retòrica"

Hi ha dilemes insubstancials que et poden mantenir encantat llarga estona, en paràmetres dignes de l'ou i la gallina o el sexe dels àngels. Àvid lector infantil de Tintín, encara recordem l'embarcada que el pèrfid Allen li jugava al gran capità Haddock un cop segrestat a la seva cabina. Amb ganes d'emprenyar-lo, el dolent preguntava a l'heroi captiu: «Escolti, vostè dorm amb la barba damunt o sota els llençols?». I el gran bevedor de whisky no se'n sabia sortir, quedava bocabadat, atrapat sense resposta. Bàsicament, perquè mai no s'ho havia preguntat. Dormia i prou. Un teòric maldecap de franc. Com el que ens plantegem ara: els jugadors del Barça ho aguanten tot o viuen en un altre món, con resa el tòpic? Veient-los actuar no traiem l'entrellat a la qüestió retòrica. D'entrada, puntualitzarem que, gats vells, ja no ens deixem entabanar pels resultats d'octubre. Seguint el dictat d'en Cruyff, a la tardor i l'hivern només pots perdre bous i esquelles i oblidar-te d'ambicions si bades. El que interessa és arribar en forma i plenitud quan peten seques, quan has d'optar als títols presentada la primavera, tal i com correspon a la categoria del club. Ara bé, després de l'acumulació de rebregades patides, no sabem si decantar-nos per creure que són de ferro colat o que, consumats especialistes, realitzen la seva feina amb precisió d'assassí a sou. Per començar, aguanten inhumans calendaris de competició sense remei, que el negoci televisiu no es pot ressentir, de cap de les maneres. Però enguany encara s'ha embolicat més la troca: han perdut una peça cabdal d'entrada, han canviat l'entrenador, han jugat a porta tancada, han anat a camps tremendament hostils per aquesta situació política que, pel que sembla i amb perdó, se'ls hi en fot, han sortit a un Estadi que semblava olla a pressió reivindicativa i, de postre, ja no recorden la clatellada que els va etzibar d'entrada el màxim adversari, avís que, semblava aleshores, havia de marcar la temporada a foc. Doncs res, ells, endavant les atxes, com qui xiula, guanyant temps i punts, conspirats a oferir al flegmàtic tècnic el marge d'actuació i experiments necessaris per saber amb quantes peces podrà comptar quan arribi l'hora de jugar-se les garrofes.

 

Una de dues: o mostren un tarannà incorruptible, inassequible al desànim que dirien els fatxes avui de dissortada moda, o volen confirmar que l'elit futbolística, en efecte, habita en paràmetres desconeguts per a la resta de mortals. Sense excuses, no s'escuden en cap de les contingències viscudes. Van fent com si afrontessin rutina d'oficina. Quan toca badallar, badallen. I quan toca tancar el mes, també s'hi posen i despatxen. A banda de l'estat d'il·lusió que genera la propaganda oficial, la mateixa que els hi girarà l'esquena amb l'oportunisme ritual quan vinguin mínimament mal dades, podríem omplir fulles de reflexió i argumentari sense arribar al moll de l'os, sense discernir quina és l'adient solució que resolgui l'enigma plantejat. Més que crítica o elogis, posant-hi els matisos que calguin i el lector desitgi, ens declarem sorpresos davant la situació. Fa anys, no tants, el vestidor blaugrana s'ensorrava amb estrèpit a la mínima bufada, quasi en sinistre total. Ara, ja veieu, demostren que l'equip continua ferm aguantant el club sobre les espatlles en imitació d'Atles clàssic. Caigui qui caigui, peti qui peti, que diria en Joan Capri. Deu ser que ens agafa de noves, que encara no ens hem acostumat a tanta solidesa.




Comentaris

envia el comentari