La fidel oposició

"Als que anhelarien una oposició barcelonista digna de selva amazònica per la seva riquesa i diversitat, el mirall els hi torna el reflex d'un solar desèrtic, un erm"

Si la gestió de Bartomeu generés tanta urticària com asseguren els estetes, la lògica dictaria que l'oposició fos ja un moviment continu, un no parar. Aquí, com és costum, la realitat discorre per un carril i el que desitjaria bona part del personal ensopega a les antípodes. Als que anhelarien una oposició barcelonista digna de selva amazònica per la seva riquesa i diversitat, el mirall els hi torna el reflex d'un solar desèrtic, un erm. No es mou una fulla més enllà del que qualsevol interessat en la matèria pot contemplar a l'aparador. O sigui, res. Des que les últimes eleccions, les condicionades pel trident i el triplet, suposessin una victòria per majoria absoluta dels successors d'en Rosell, la colla del lliri a la mà podia esperar que els dissidents acceptessin la lliçó en format de derrota per dedicar-se a treballar com a estajanovistes a llarg termini i preparar una alternativa digna, estudiada, tal com Gamper mana. Disposaven de sis anys per davant dedicats a forjar l'alternativa, gratia et amore, el canvi, en ares a la fidelitat amb el model o allò que volguessin dissenyar mentre travessaven el desert. En canvi, ningú no ha mogut un dit, ningú ha desitjat arremangar-se, ni en teoria ni a la praxi, per mirar de canviar aquests dos blocs de pedra picada, govern de casta dominant o trinxera dels alternatius a la gandula, expressió pura del parlar per no callar. Continuem igual, enrocats. D'una banda, els 25.000 vots del poder actual, recolzat en columnes tan poderoses com les penyes o els mitjans de suport que marquen els corrents d'opinió majoritaris entre el barcelonisme conservador. De l'altra -i ja sumem anys i panys en els mateixos paràmetres-, els 15.000 resistents de diverses famílies i líders que somien un altre Barça. Passats dos anys de contestada presidència, d'inèrcia, d'evident manca de planificació, els blocs republicans i demòcrates en clau blaugrana només han presentat la novetat de la projecció de continuïtat encarnada en el nietísimo Cardoner. Heus aquí la gran notícia.

 

I l'oposició? Amortitzada en noms i lideratges, malgrat tant els hi costi adonar-se'n i reconèixer-ho. Tots han tocat sostre, tots són història, a banda de protagonismes o tossuderia en no voler abandonar la foto. Benedito, a qui la parròquia mira incrèdula, ha proposat una moció de censura que només genera escepticisme mentre Laporta es manté ferm en la seva caricatura, geni i figura. Si tot s'ensorrés en cataclisme, l'ex es presentaria com a redemptor, l'única carta plausible que li queda. Improvisarà, altre cop, fiat a la seva intuïció. No voldrà reconèixer mai que la imatge d'ell projectada pels seus adversaris l'ha ensorrat en el prejudici i pot més el cava vessat que el full d'èxits en el servei, anàlisi que ja diu prou del pa que s'hi dóna en els raonaments (?) de la culerada. Així les coses, no hi ha oposició ni res que se li assembli. Aquest solar, aquesta xacra quasi instituïda impossibilita la mobilització del 60% de socis que no voten o dels que desitjarien presentar plataforma, vedats per no ser milionaris i per una democràcia que només guarda el bonic nom del concepte. Oposició? Dialèctica, d'estripada sense més conseqüència. A poc que encerti Messi, tothom sap que miraran de perpetuar-se, tal com els va ensenyar el seu mestre Núñez. Dominen els ressorts, el relat i, a sobre, col·laboren amb ells les escasses ganes de pencar demostrades des d'aquells hipotètics aspirants que no passen de la xerrada de cafè i el cabreig sostingut. Fantàstica, la descripció descarnada del moment. Un gerro d'aigua congelada. Visca Dembélé, costi el que costi, i endavant les atxes, que no passa res. Mai no passa res. I tothom amb dos dits de front emprenyat, ui, sí, què empipats estan.




Comentaris
3Josep14
És cert que l'oposició blaugrana està, en general, paral·litzada, però amb l'irrupció de Manifest Blaugrana i el pas endavant d'Agustí Benedito per impulsar un vot de censura queda un bri d'esperança!
0
Xavier
Una mica exagerat,l' article. Però és veritat que s' han de moure les coses. El primer de tot, desenmascarar els mitjans radicals de la mentida
0

envia el comentari