Neymar Jr, un fitxatge geopolític

"L’arribada del nou 10 parisenc s’ha convertit en la millor arma dels qatarians en aquesta Postguerra Freda del segle XXI que es dirimeix a l’Orient Mitjà"

Fa pocs dies el politòleg parisenc Pascal Boniface, director i fundador de l’Institut de Relacions Internacionals i Estratègiques (IRIS), va sintetitzar en una breu piulada el que significa la mundialització en referència al futbol: "Un país del Golf compra un club francès i fa venir un jugador brasiler per conquerir els mercats asiàtics". Així és com el prestigiós acadèmic francès ha analitzat el fitxatge de Neymar Jr. pel PSG.

 

No, no patiu. Aquest article no pretén justificar o maleir la sortida del davanter de la canarinha. De fet, crec que tota aquesta comèdia se la podia haver estalviat tant ell, com el club. Si algú no es troba a gust, content i feliç de ser a Can Barça la porta és ben ampla. Han passat futbolistes il·lustres, tècnics de renom, presidents egòlatres...i l’entitat no ha pas desaparegut. Ningú és imprescindible. Per tant, no cal dedicar-hi més temps.

 

Si que és més interessant, en canvi, aprofundir en el rerefons de tot plegat. Aquests dies Simon Chadwick, professor d’Esports i Empresa a la Universitat Salford Manchester, ha explicat com el fitxatge de Neymar pel PSG, més enllà de la seva incidència a nivell esportiu i econòmic, és una operació de caràcter polític. L’economista britànic ho vincula al moviment geoestratègic que s’ha produït aquest estiu al Golf Pèrsic.

 

El regne d’Aràbia Saudita —juntament amb Bahrain, Egipte i els Emirats Àrabs Units— ha trencat relacions amb Qatar, imposant-li sancions econòmiques pel seu “presumpte” suport a grups terroristes islamistes, com Al Qaeda o Jabhat al-Nusra. L’objectiu final de la jugada és arraconar i desprestigiar internacionalment a Qatar. De cara a la galeria la monarquia de la Casa dels Saüd ha exigit a l’emirat que deixes de donar suport a Hamàs (el Moviment de la Resistència Islàmica palestí) i als Germans Musulmans. L’aïllament polític de Qatar, però, amaga un conflicte d’interessos que no és pas nou sinó que es remunta a la dècada dels noranta.

 

El 1995 l’actual emir qatarià Tamim bin Hamad Al Thani deposà al seu pare, el xeic Hamad bin Khalifa Al Thani, prosaudí i l’artífex que Qatar hagi esdevingut el país amb major renda per càpita del món. D’aleshores ençà l’emirat fou percebut com un l’estat díscol i desestabilitzador que escapava del control saudita. Tot plegat, a més en un moment en el qual Qatar es convertí en el major exportador del món de gas natural liquat (GNL), fet que afavorí que es deslliures del domini del país líder dels estats petrolers de la regió. A tot això cal afegir també l’apropament de Qatar a Iran, un dels enemics històrics d’Aràbia Saudita. Aquesta voluntat de l’emirat per mantenir una posició pròpia explica l’actual crisi diplomàtica, precipitada arran de l’ascens a la presidència dels Estats Units de Donald Trump (ferm partidari de l’aïllament d’Iran).

 

Aquest desig per fer-se un lloc en la geopolítica internacional ha dut a Qatar a realitzar diverses inversions per augmentar la seva influència i visibilitat. Volkswagen, l’Empire State, Harrods, Sainsbury, Lagardere, beIN o Printemps han estat algunes de les societats on l’emirat ha invertit. En aquesta línia, el 2011 Qatar Sports Investments (QSI), una empresa estatal, va comprar el PSG amb l’objectiu de crear una marca potent al món per projectar la imatge del país. Des de llavors, l’ex tenista Nasser Al-Khelaïffi, és el president i propietari de l’entitat.

 

Darrera aquesta aposta, però, hi havia l’ombra del Mundial 2022. Qatar, conscient de la seva transcendència mediàtica a nivell mundial, volia acollir una edició de la Copa del Món de futbol. El problema era trobar suports suficients per guanyar a la resta de països candidats. Per això, cercà la complicitat de França i inicià contactes amb Nicolas Sarkozy. L’aleshores president francès, exigí a canvi del seu suport que Qatar invertís per convertir al PSG en un club de primera línea que pogués competir de tu a tu amb els grans equips del vell continent. Així es gestà la compra del conjunt parisenc –"la finestra al món de Qatar"– per part de QSI i, de retruc, també l’ascens el 2007 de Michel Platini a la presidència de la UEFA, el màxim òrgan rector del futbol europeu. Amb totes les peces a lloc, el 2010 Qatar va ser escollit –enmig d’una gran polèmica i sospites de suborns i corrupteles diverses– per organitzar la Copa del Món de 2022. A ben segur ara seria diferent tenint en compte com Emmanuel Macron és un confés fan de l’Olímpic de Marsella, l’etern rival del PSG.

 

Enmig de l’actual situació d’afebliment de l’emirat, atès l’esmentat boicot dels estats del seu entorn i la sagnia econòmica que pateix (evident en la reducció de la despesa del seu govern o les retallades pressupostaries de les obres del Mundial’22), el fitxatge de Neymar Jr es concep com un intent per trencar aquest aïllament i recuperar la bona imatge del país mitjançant l’esport. Soft Power en la seva màxima esplendor. Com afirma Mathieu Guidère, professor d’història actual del món àrab i musulmà a la Universitat de Paris, "aquests dies ningú parla de la imatge negativa de Qatar sinó només del transfer de Neymar (...) cap dels seus enemics compte amb un argument comunicatiu tant poderós a nivell internacional per fer front a aquesta estratègia". És evident, doncs, que l’arribada del nou 10 parisenc s’ha convertit en la millor arma dels qatarians en aquesta Postguerra Freda del segle XXI que es dirimeix a l’Orient Mitjà.




Comentaris
Antoni Bertran
Molt clarificador i ben escrit. Gracies
0
Luisa Freixa
Explicació perfectament plausible.
0

envia el comentari