L'altra Olimpíada

"L’establishment, el d’aleshores i l’actual, ha perdut el cul per fer-se la foto de rigor amb atletes, medallistes, Pasqual Maragall o el nou monarca"

El cofoisme ha tornat a envair Barcelona arran dels actes de commemoració dels 25 anys dels Jocs del 92. Lluny de qualsevol esperit crític, els altaveus de torn han reproduït un discurs d’exaltació i joia ciutadana. L’establishment, el d’aleshores i l’actual, ha perdut el cul per fer-se la foto de rigor amb atletes, medallistes, Pasqual Maragall o el nou monarca.

 

La ciutat, però, fa tot just 81 anys (l’estiu de 1936) es preparava per gaudir d’una Olimpíada. Molt abans dels Jocs del 92, la capital catalana organitzà un esdeveniment esportiu rellevant. Prop de 6.000 atletes havien de fer cap a Barcelona per prendre part en les diverses competicions del programa oficial de l’Olimpíada Popular. El dia 19 una desfilada amb les diverses delegacions serviria per inaugurar una competició que generà una enorme expectació entre la ciutadania.

 

Pocs dies després, però, Berlín havia d’acollir els Jocs Olímpics impulsats pel Comitè Olímpic Internacional (COI). El règim nazi —al poder des de 1933— pretenia aprofitar l’esdeveniment per projectar arreu la imatge de l’Alemanya ària racialment superior. La designació del país germànic com a seu de les Olimpíades fou, precisament, un dels factors que explicà la gestació d’un projecte esportiu paral·lel en clau popular i antifeixista. Així, doncs, l’Olimpíada Popular de juliol de 1936 s’organitzà amb la desig d’esdevenir una alternativa als Jocs nazis oficials.

 

El context, però, era convuls. A la situació de tensió política que es vivia a l’Estat espanyol, amb una IIª República cada vegada més qüestionada per les forces reaccionàries, es sumaren les divergències existents en el moviment esportiu obrer on coexistien dues organitzacions internacionals que es reclamaven referents de l’esport compromès: la Internacional Esportiva Obrera Socialista (SASI) i l’Sportintern (RSI). La primera va ser creada el 1920 a Lucerna (Suïssa) per militants socialdemòcrates vinculats a la Internacional Socialista, mentre que la segona es formà el juliol de 1921 de la mà del Comintern (IIIª Internacional) per contrarestar la influència burgesa a l’esport que exercia la seva rival. Ras i curt, socialistes i comunistes duien les seves picabaralles per assolir l’hegemonia política al camp esportiu. Per això ambdues organitzacions rivalitzaven per veure quina d’elles aconseguia enquadrar el major nombre d’agrupacions esportives. Un enfrontament que derivà en l’organització en paral·lel de les Olimpíades Obreres i les Espartaquiades.

 

Enmig d’aquests disputes, Barcelona —a recer de l’èxit que suposà l’Exposició Internacional de 1929— s’havia postulat per acollir els Jocs Olímpics de 1936. El 1931, però, el COI escollí a Berlín com a seu dels Jocs de 1936. L’ascens d’Hitler al poder i el temor que el nazisme els explotés com a eina de propaganda política motivà que diverses entitats, com el CADCI o el Club Femení i d’Esports de Barcelona entre d’altres, s’integressin en el Comitè Organitzador de l’Olimpíada Popular (COOP), l’ens que s’havia d’encarregar de l’organització d’una competició popular i de marcat accent antifeixista.

 

La iniciativa, però, també comptà amb detractors. Les forces conservadores del país percebien l’esdeveniment com quelcom aigualit —atesa la no participació de les principals figures de l’esport del moment—, altament polititzat i d’inspiració comunista. Malgrat les crítiques, el COOP aconseguí que 23 delegacions esportives (on s’incloïen les d’Euskadi, Galicia, Catalunya o una selecció integrada per jueus emigrats) confirmessin la seva participació a l’Olimpíada Popular. 20.000 visitants arribaren a Barcelona els dies previs per gaudir del seu desenvolupament. El 18 de juliol es realitzà el darrer assaig general a l’Estadi de Montjuïc. Tot estava a punt. Tanmateix, l’aixecament militar colpista impedí la celebració de l’Olimpíada Popular barcelonina.

 

La derrota republicana, quatre dècades de dictadura i una Transició poruga abocaren a aquella experiència a l’oblit. Els Jocs de Barcelona’92 tampoc la van reivindicar, ans al contrari, qualsevol referència a l’Olimpíada Popular del 36 fou sistemàticament censurada. La memòria històrica encara incomodava. No fou fins el 2006, coincidint amb el seu 70è aniversari, quan el Memorial Democràtic impulsà una exposició amb un títol immillorable “Els Jocs oblidats”. També llavors aparegué l’únic llibre publicat fins aquest any sobre l’esdeveniment, L’altra Olimpíada, Barcelona’36, obra dels historiadors Carles Santacana i Xavier Pujadas. Enguany, però, s’hi ha afegit la novel.la De l’estadi a la trinxera escrita per Domènec Jofresa, ex alcalde de Terrassa durant la Transició, un relat de ficció amb una trama basada en l’Olimpíada del 36.

 

Malauradament, aquella experiència frustrada fou marginada i condemnada a l’oblit tant per les autoritats franquistes com per les restaurades institucions democràtiques. Encara ara arribem documents procedents de l’Arxiu de Salamanca de les entitats que formaven part del COOP. Encara avui en dia en algun indret de les comarques gironines diversos baguls resten enterrats amb la documentació oficial que fou soterrada a corre-cuita davant l’avanç de les tropes nacionals el 1939. Segurament mai podrem recuperar-los. Però això no ha de ser excusa per tractar de reconstruir i recordar la memòria d’aquells homes i dones vinguts d’arreu del món que van voler plantar cara al totalitarisme mitjançant l’esport.




Comentaris

envia el comentari