Intel·lectuals del futbol

"Tinc la sensació que hem allunyat massa la reflexió pausada sobre el futbol de les pàgines dels diaris, les tertúlies i els informatius de televisió"

Intel·lectualitzar l'esport no és una qüestió menor, si més no en societats mediterrànies que tenen l'agenda mediàtica marcada a cop de twit, titular o declaració forjada en la rumorologia. Agenda mediàtica de mitjans "partisans", en paraules dels grans teòrics Daniel Hallin i Paolo Mancini. A Espanya no estem gaire acostumats a profunditzar en les entranyes dels fenòmens esportius, i menys a escoltar amb veneració els grans i històrics corresponsals de la Premier League, capaços de parlar-te de Bobby Charlon, Bill Shankly o Sanley Matthews com si fossin objectes de tesi doctoral.

 

Els que reivindica llegir un dels pocs espanyols comparable als intel·lectuals britànics, el cronista d’El País Ramon Besa. En aquest país de blancs i negres, de Besa, Ramon Miravitllas, Santiago Segurola o Frederic Porta n'hi ha ben pocs. Però, en faltarien més en un país on especulem amb els fitxatges, fent-ne categoria al costat dels drames que presenta l'Informe Garcia o 'Els silencis de Qatar'. Temes incomparables, que només ho són si es vol fer prevaldre share o visites per davant de la qualitat del producte.

 

De fet, ho comentàvem amb el mateix Frederic Porta a la UVic la setmana passada, en el marc d'una taula rodona compartida amb el corresponsal del The Guardian, Sid Lowe. Llibres de reflexió crítica sobre el Barça escassegen; del Manchester United, David L. Andrews i una colla d'estudiosos més en van publicar un llibre multidisciplinar excel·lent, una Bíblia: Manchester United, a Thematic Study. Un altre històric del The Guardian, David Goldblatt, va destinar una hora de la seva intervenció a Vic a parlar de Puskás i Viktor Orban, talment com d'altres ho van fer de l'Udinese de Zico o la selecció de Rhodesia que no va arribar mai –malauradament per aquella societat dividida, que havia dipositat esperances de reconciliació en aquell equip– al Mundial de Mèxic de 1970.

 

Tinc la sensació que a Espanya hem allunyat massa la reflexió pausada sobre el futbol de les pàgines dels diaris, les tertúlies i els informatius de televisió. Hem preferit surfejar que no bussejar inspirats per la saviesa dels històrics. Un dilema que a la cultura anglosaxona han resolt molt millor. Tant Goldblatt com Lowe han defensat les seves tesis doctorals, igualment com els professors Raymond Boyle, Jim O'Brien o Richard Giulianotti surten dels despatxos de la sempre encarcarada acadèmia per endinsar-se en el dia a dia de l'esport; trepitgen Celtic Park i la calle Estafeta per entendre el futbol com a emblema identitari o, fins i tot, es desplacen a zones remotes de conflicte per comprendre in situ el futbol com a eina per a estratègies de peace-building.

 

S'allunyen dels titulars però cada vegada que obren la boca no deixen indiferent, com l'amic Adrià Soldevila ha comprovat en la brillant entrevista que ha fet a Boyle, i publica en aquest mateix mitjà. Són conscients que, com a fenomen global i geopolític, el futbol pot ser, i ha de ser, intel·lectualitzat per entendre'l però que això no ha d'impedir parlar-ne planerament per tots els aficionats.




Comentaris

envia el comentari