Quan Carod-Rovira escriu “‘Està d’acord que la Generalitat iniciï converses amb el govern de l’Estat perquè Catalunya recuperi la seva sobirania i l’adapti a la realitat actual?”, com a pregunta que s’hauria de formular en un eventual referèndum, segur que no està fent una pregunta retòrica cap al cel? I quan CDC centra el discurs del seu proper congrés al voltant del dret a decidir, no està fent el mateix (tal com apuntava en Ferran Mascarell fa poc en un article)? Tenim el dret a decidir, sí. Però sobretot tenim el dret a saber si els plantejaments autodeterministes al nostre país van de debò o són literatura.
Qui escriu és escriptor. Per tant, sap molt bé que una paraula val més que mil imatges i que ja la sola literatura pot fer molta feina en la construcció d’un poble. I no només la literatura sinó fins i tot la ficció, és a dir, l’imaginari. Això, que és tan obvi i tan fàcil d’entendre, no ha de comportar un dret a refugiar-se en la retòrica quan arriba l’hora del deure de decidir. Dit d’una altra manera: l’aposta pel dreta decidir i l’amenaça o l’advertiment d’exercir-lo en un futur pròxim no ha de ser matèria (només) de llibre o de ponència congressual, sinó que demana accions més visibles en el dia a dia. La part que més m’agrada de la ponència convergent és la que parla d’anar aplicant el dret a decidir a diversos àmbits sectorials, per tal d’anar acostumant la població a votar en consulta per temes com el finançament, les infraestructures, etc. Això seria una acció, un tipus d’acció. Caldrà veure si es du a terme però almenys implica algun compromís més que el refugi retòric plasmat en un document.
És possible que Catalunya s’estigui formulant preguntes retòriques des de fa un segle. Qui sóc? On vaig? Què vull? Sóc sobiranista? Sóc federalista? Sóc autonomista? Tinc dret a imposar la meva llengua? Trauran els tancs? Etcètera. Seria dramàtic que, a l’hora de la veritat (que és ara o en un moment molt proper a ara) descobríssim que tot plegat eren preguntes al cel, sense resposta formulada ni volguda. Ja està bé, ja, que una persona o un poble es faci preguntes contínues sobre temes tan importants. Però un dia ha de saber decidir una resposta, tant escrita com amb fets. Que la nostra ficció, la nostra capacitat de somniar i de construir imaginaris, no caigui en l’absència total de realitats.
