Compte, Barça

"Tot i l'excel·lència física cada vegada hi ha menys títols pels quals suar per culpa d'una manifesta mancança futbolística"

Em sembla bé que el Camp Nou ovacionés els jugadors mentre s'empassava el glop amarg de l'eliminació contra la Juventus. No hi ha res a dir si l'afició se sent majoritàriament orgullosa de l'equip però em semblaria un error greu que la generositat del barcelonisme amb el gran esforç dels jugadors amagués els errors. El problema d'estar fora d'Europa és que les corredisses d'ahir vénen d'altres dies. No pot ser que un equip amb tant futbol hagi de recórrer dues vegades en un mes a arguments esotèrics, a trencar el sostre històric de les remuntades. El Barça era una qüestió de joc. Ara és una qüestió de fe. Segons l'Excel de Luis Enrique, els jugadors han arribat pletòrics al tram final a nivell físic. Llàstima. Tot i l'excel·lència física cada vegada hi ha menys títols pels quals suar per culpa d'una manifesta mancança futbolística. Córrer? Sí. Córrer massa? No.

 

Diumenge arriba un Clàssic inoportú. Luis Enrique va dir a la roda de premsa d'ahir que el Bernabéu és el millor lloc per aixecar-se però va sonar poc convincent. Tan poc convincent com a la roda de premsa prèvia d'abans d'ahir. I el problema és que el missatge de l'asturià també sigui poc convincent de portes endins, ja sigui pel desgast, perquè marxa a final de temporada o per totes dues coses. El Madrid té la il·lusió de guanyar la Lliga, de somniar amb el doblet i de deixar el màxim rival tocat i enfonsat. Un tres per un molt llaminer i molt perillós, segons de quina banda es mirin les coses. El Barça té l'estat d'ànim delicat i el joc guardat en un calaix que ningú sap on para. El Barça és un interrogant molt gran capaç de connectar-se a la Lliga al Bernabéu i suïcidar-se després contra qualsevol altre rival. O no ho ha demostrat contra el Betis, el Màlaga, el Deportivo o l'Alabès? Fa dies -amb l'única excepció de l'enlluernador partit contra el Sevilla, indiscutiblement el millor del Barça 2016/17- que tinc la sensació que el millor que pot passar és que s'acabi la temporada. Compro que el Madrid guanyi la Lliga -em sembla altament improbable que la perdi-, que el Barça aixequi la Copa i que puguem mirar la final de la Champions sense patir per la duodécima. No és que em rendeixi. No és que llenci títols. És que no sé com arribar-hi.

 

Tampoc és pessimisme, tot i que el prefereixo a l'optimisme gratuït, aquell que només viu de resultats. "Per què no podem tornar a remuntar?", he sentit mil vegades. Sí, és clar. I per què no em pot tocar la loteria? Remuntar em fa ràbia perquè els resultadistes i els oportunistes es mouen molt bé entre els marges atzarosos del miracle. Podem remuntar fins que no remuntem. Les remuntades són miracles que passen de tant en tant perquè si passessin sovint serien rutina. I solen passar per cops de geni que substitueixen l'absència d'un pla d'actuació. Amb més joc no caldria remuntar.

 

I mentre tot això passa, s'ha de buscar un nou entrenador, s'ha de renovar Messi, s'ha de parlar de la renovació d'Iniesta, s'ha de posar a examen el rendiment dels fitxatges, s'ha de rumiar per quins jugadors s'acceptarien ofertes, s'ha de controlar la despesa en massa salarial... I què faran? Miraran al planter? Es tornaran a gastar els diners que no tenen per fitxar galàctics? Se'n recordaran del model? Vull dir el model del Barça, no el de Florentino Pérez, per descomptat. No són feines rutinàries d'una junta que pilota un gran club. És la gestió de la recta final del cicle del millor equip de la història i tinc la sensació que no està a les millors mans.




Comentaris
Pere de Kaltruku
Penso que el problema, te dos factors; 1er. El entrenador actual es va trobar un equip fet per el Sr. Guardiola; 2º el jugadors de aquest equip comencen a ser grans,i el esfors fisic comença a fallar. Ames a mes tots estan "forrats" hi no cal corre tant que encara podem aprofitar el últim fixatge.
1

envia el comentari