Any sabàtic

"Els periodistes també hem de reflexionar sobre la nostra praxi, sobre la permanent cerca de titulars sense fons que embruten una quotidianitat d’especulacions i post-veritats"

Josep Guardiola va deixar el càrrec d’entrenador del FC Barcelona perquè estava “buit”. Lucho ho farà, ras i curt, perquè està cansat i esgotat. Un s’hi va estar quatre temporades, l’altre només n’ha aguantat tres. De fet, des que Luís Enrique va anunciar inesperadament que deixaria la banqueta culer a final de temporada que se’l veu feliç, alliberat. L’asturià no deixa el Barça per un altre projecte –on podria tenir més opcions de títols que al Camp Nou?–, el deixa per retrobar-se amb ell mateix. Un any sabàtic, a priori.

 

L’any sabàtic que segurament necessita per recuperar-se de l’exigència d’haver de guanyar a cada partit, d’haver de liderar –quan Leo Messi li ha deixat fer– el vestidor del Camp Nou, dels múltiples compromisos publicitaris que estronquen la dinàmica calvinista de treball. I, també, per deixar de jugar el partit de frontó permanent contra la premsa. Igualment com li va passar a l’holandès Van Gaal, Lucho no ha sabut jugar mai aquest partit. La seva manera de ser, el seu comportament i imatge d’infant terrible li han jugat males passades –malgrat el punt d’ironia que, de tant en tant feia aixecar el somriures de més d’un–. La sala de premsa del Camp Nou vivia des de fa tres anys amb certa nostàlgia del guardiolisme: no pas perquè tothom admirés la manera de jugar del de Santpedor, si no perquè Guardiola intentava entaular un diàleg de cavallers amb els seus interlocutors. De les arts de liderar de Guardiola se n’han fet llibres i manuals. També, en la relació amb els mitjans va trobar una manera més eficaç que l’asturià per a buscar complicitats –possiblement en molts moments per inoperància dels portaveus institucionals del club–. Al final, de tot plegat també se’n va cansar, però va posar el llistó massa alt per l’agressiu pura sang que el va succeir.

 

Inadaptabilitat al medi, a l’ecosistema darwinista dels mitjans de comunicació esportius, que a Catalunya i a la resta de l’Estat segueixen la mateixa dinàmica que l’arrauxada premsa que publica sobre política: polarització, clientelisme i paral·lelisme editorial amb les grans multinacionals de l’entreteniment, Real Madrid i FC Barcelona. De fet, la permanent queixa dels futurs periodistes esportius, encara les facultats, amb la deriva populista de la nostra professió queda moltes vegades en un no res quan l’agressiu i líquid mercat laboral els fa triar entre l’anonimat d’un mitjà amb visió crítica –que no vol dir marxista– o la popularitat que dona treballar a les capçaleres propietat dels grans grups de comunicació pròxims al poder (econòmic i esportiu). Els periodistes també hem de reflexionar sobre la nostra praxi, sobre la permanent cerca de titulars sense fons que embruten una quotidianitat d’especulacions i post-veritats. Entre tots hem estat còmplices de convertir el futbol en l’opi del poble, i l’alienació i el plaer que se’n deriva ens ha justificat erròniament la nostra actual manera de treballar.

 

Lucho farà un any sabàtic per esgotament professional i perquè perd la batalla contra els mitjans. Però, malgrat el matrimoni de conveniència que hi ha hagut durant tres anys a la sala de premsa, a l’hora del divorci la responsabilitat ha de ser compartida per tots.




Comentaris
JMK
Si ets capaç de reflexionar sobre la TEVA praxis, de les MENTIDES no en diguis POST-VERITATS. No contribueixis a allò que vols fer veure que denuncies...

envia el comentari