Llums i ombres d’una remuntada

"El futbol és un esport que, definitivament, té alguna cosa a dir en el panorama esportiu dels Estats Units"

Els New England Patriots, flamants guanyadors de la Super Bowl (NFL) d’aquest any, després que el FC Barcelona remuntés el 4-0 al PSG van piular: “Benvinguts al club de les remuntades”. De fet, els Patriots van aconseguir el seu títol després d’una remuntada històrica contra els Atlanta Falcons: 34-28, quan en el tercer quart el marcador encara senyalava un 3-28 advers a la franquícia del gran Boston. L’artífex de la remuntada, Tom Brady, quarterback dels Patriots, ha estat el primer en la seva posició a tenir cinc anells de campió. Res gaire diferent, per l’èpica del moment, al què el FC Barcelona va fer al Camp Nou davant dels parisencs la setmana passada. No obstant, aquesta remuntada també ens ha de servir per poder reflexionar sobre altres aspectes col·laterals de la realitat culer: i més havent tornat a tocar de peus a terra a Riazor (2-1).

 

Primer. El futbol és un esport que, definitivament, té alguna cosa a dir en el panorama esportiu dels Estats Units. Que els campions de la Super Bowl, el principal espectacle de la temporada a Nord-Amèrica –un anunci de 30 segons durant el show pot arribar a costar entre 3 i 4 milions de dòlars–, empatitzin obertament amb el què passa a l’altra banda de l’Atlàntic diu molt de com les franquícies s’estan mirant (potser amb preocupació?) el desembarcament dels clubs europeus al nou món. El primer clàssic de la propera temporada també serà a Miami, un símptoma significatiu de la gran importància que les grans multinacionals del futbol –llegeixis FC Barcelona o Real Madrid– donen al mercat americà.

 

Segon. Multinacionals del futbol, multinacionals de l’entreteniment. La lògica del futbol europeu s’està aproximant a com les franquícies funcionen des de fa molts anys: la maximització de l’èxit esportiu, màxima que havia guiat històricament la manera de ser dels clubs europeus –amb les conseqüents crisis que els va comportar– s’està substituint paulatinament per una gestió basada en la maximització dels beneficis, al més pur estil americà. El rotatiu conservador britànic The Telegraph, en un flamant reportatge de Jonathan Liew el passat 8 de març, ho explicava amb tot luxe de detalls, i a més ho feia fabricant un títol més que provocador però ben proper a la realitat:The Madrification of Barcelona: How Barça went from ‘Més que un club’ to just another global superbrand”.

 

Tercer. Una flor no fa estiu. La culerada tendeix a ser tribunaire, tant els més joves com els veterans. La sensació d’eufòria després de la victòria contra els d’Unai Emery va tornar a fer despertar els clams que reivindiquen un nou triplet per acomiadar a Lucho. Riazor va fer tocar de peus a terra els culers, i sobretot a la política de fitxatges de Robert Fernández: els jugadors de sèrie B no són dignes d’entrar a l’Olimp. La plantilla de Luís Enrique aquesta temporada ha estat curta i mal compensada. Malgrat saber que el Barça és capaç de tot, el proper entrenador tindrà molta feina a fer.

 

Quart. A l’Olimp hi serà sempre Messi, però també s’hi ha fet un lloc Sergi Roberto! Per què després del 6-1 la foto del partit era la del argentí celebrant el sisè gol amb el puny alçat envoltat d’aficionats a la banda, quan el de Reus havia obrat el miracle? Malauradament per Leo Messi, segurament l’única cosa que va fer bé el PSG va ser anul·lar-lo del matx. Però Messi és un déu, i fer-li ombra costarà anys. La capacitat de la premsa per crear un relat que distorsiona la realitat queda exemplificada per la magnífica instantània del freelance Santiago Garcés, que a l’Instagram del Barça va tenir 1,6 milions de likes en les primeres 36 hores després de ser publicada. Felicitats al company, però no oblidem que aquell dia la glòria va ser pel jugador del planter. El periodisme és còmplice de crear una realitat paral·lela capaç de distorsionar la realitat: l’objectiu d’una càmera exemplifica la subjectivitat innata en l’exercici de la nostra professió.

 

Cinquè, i per acabar. Espanya està farcia de diaris d’equip (advocacy press) al més pur estil d’una premsa política que era corrent durant el primer terç de segle XX. Per què L’Equipe és capaç de tenir una mirada crítica sobre la tornada de vuitens, mentre que la premsa que s’embolica amb la bufanda blanca només sap buscar complicitats entre l’arbitratge i els culers? Ho fan a Madrid, però d’altres vegades ho hem fet a Barcelona. La reflexió sobre què suposa fer periodisme esportiu a Espanya és necessària; tenir una audiència responsable davant dels mitjans que volen adoctrinar enlloc d’informar –també en l’anàlisi de l’actualitat esportiva– és essencial per una democràcia que vol sentir-se solidificada. 




Comentaris

envia el comentari