Realitats

"Encara immersos en la celebració de la gesta heroica a la Champions van oblidar que dissabte havien de tornar a competir"

L'èxtasi de la remuntada, allò inoblidable viscut dimecres passat davant el PSG, encara no ha fet baixada. No ho ha fet en els afeccionats blaugrana, plens d'energia i coratjosos d'obrir diverses ampolles de cava a final de temporada, com tampoc en els futbolistes del primer equip. Encara immersos en la celebració de la gesta heroica a la Champions -no n'hi ha per menys- els jugadors del Barça van oblidar que dissabte havien de tornar a competir. I no en un partit de costellada o en els vuitens de final de la Copa del Rei. No. A la Lliga. Una Lliga que torna a saltar de mans i que, de nou, és en terreny enemic. El Reial Madrid torna a dependre d'ell mateix per fer-se amb el títol gràcies a la ressaca bestial dels culers.

 

Patir l'estrés post-miracle és normal. Tot i que Luis Enrique s'obsessionés en intentar evitar-ho, la proesa aconseguida tres dies abans va passar factura a un equip que es va bloquejar. Seria poc preocupant, és a dir, que entraria dins la normalitat de qualsevol equip, si aquest futbol no l'haguéssim vist abans. Però el Barça va topar contra la seva pròpia realitat, contra el joc poc reconeixible -o ja reconeixible, per regularitat-, i va tornar a la quotidianitat del futbol gris i de la manca d'idees per crear quelcom atractiu. L'equip barcelonista no va fer un partit brillant davant el PSG, encara que l'actuació i la remuntada acabi essent inoblidable i aquell dimecres 8 de març es consideri un dels dies més feliços dels afeccionats culers. Almenys en atac, tal i com va succeir a Riazor.

 

El Barça no és fiable. És una realitat. No ho era abans del PSG i segueix sense ser-ho després de la meravellosa gesta. A Luis Enrique se li ha d'atribuir una gran part de mèrit de l'evolució de l'equip des de la desfeta de París. Aquesta és una altra realitat. El conjunt ha recuperat la pressió intensa i la voluntat per construir futbol amb paciència, i individualment Busquets, Sergi Roberto, Rafinha i Neymar Jr se senten més còmodes amb el nou sistema, però la manca de creativitat segueix essent un gran problema que l'esquema no ha solucionat. Els plantejaments tàctics no són fàcils de pair, i encara menys si signifiquen un canvi radical en els rols de certs futbolistes acostumats a una funció molt concreta. El Barça va trigar, ara fa tres anys, fins a sis mesos en adaptar-se a la proposta de Luis Enrique. Ara manquen tres mesos pel final de curs i l'adaptació definitiva haurà de ser vivaç. S'ho juguen tot.




Comentaris

envia el comentari