Irracionalitat

"En ple segle XXI, amb el futbol com a substitutiu de la religió, molts barcelonistes van abraçar la fe per inspirar el miracle"

Les temporades, quan les coses van maldades, s’acostumen a fer molt llargues a Can Barça. Una erràtica trajectòria d’alts i baixos en el joc de l’equip, que prioritzava el resultat per damunt de l’estil, culminaren en la desconnexió de Paris. El 4 a 0 va precipitar la dimissió de molts barcelonistes. Uns descreguts que quan arriben els èxits en forma de títols són els primers en vantar-se i treure pit orgullosos. El problema no era el futbol desplegat pel PSG sinó l’estat d’ànim d’un Barça que semblava haver perdut la confiança en si mateix. Un equip esmaperdut que necessitava trobar una solució a l’ofec al que el sotmetien els rivals. La pressió alta col·lapsava uns jugadors que no encertaven a revertir una dinàmica descoratjant.

 

Amb la final de Copa a la butxaca, la majoria de culers van rememorar els vells temps, aquells en els que aquest títol servia per salvar l’any i tapar les vergonyes. Només els que valoraren la trajectòria global d’aquesta generació de futbolistes es van mantenir fidels. Més enllà de si els resultats arribaven o no van ser els únics creients.

 

La resposta de la massa social culer en situacions com les del passat dimecres acostuma a ser digne d’estudi. Sovint de l’eufòria desmesurada es transita cap a la frustració més punyent. De l'aquest any sí al no farem res. De l’èxtasi al pessimisme. O el que és el mateix del tribunerisme més gris propi del nuñisme a l’optimisme més desinhibit i deslliurat de les cotilles i traumes precedents que caracteritzaven el barcelonisme pre-Guardiola.

 

És en els moments difícils, quan les derrotes —o les golejades com la patida al Parc dels Prínceps— són doloroses, quan cal fer més pinya. El moment en que s’ha de fer realitat aquell “Som un”, l’eslògan emprat l’any del triplet que sintetitzava la comunió que sempre haurien de mantenir equip i afició. Quan van maldades i arriben les desfetes és quan aquest lligam hauria de ser més fort.

 

Pocs hi van creure. I és just reconèixer l’entrega dels que no van defallir i van mantenir l’esperança. Tot plegat s’ha de posar en valor, sobretot en els temps que corren. Amb la fe de capa caiguda a recer de la crisi de valors de la societat globalitzada encomanar-se a una verge semblava la única solució, el darrer recurs a la desesperada. Així succeí en el passat, quan la gent pregava a la Moreneta perquè aturés una guerra o acabés amb la sequera. En ple segle XXI, amb el futbol com a substitutiu de la religió, molts barcelonistes van abraçar la fe per inspirar el miracle. Així feu evident el tifo —enlluernador per cert— desplegat per l’Espai d’animació, on la patrona de Catalunya apareixia flanquejada per escuts del Barça, la senyera i la creu de Sant Jordi. És en els moments crítics, quan tot es veu perdut, quan emergeixen les reaccions més irracionals. I així, entre versions culers del Virolai i l’exhibició de la Moreneta com si fos el penó de Santa Eulàlia al setge de 1714, els culers s’abraçaren a la fe. Bé, l’actitud de l’equip i el gol marcat per Suárez al minut 2 de partit també hi van contribuir.

 

Evidentment, en una nit tant litúrgica i un temple d’excepció com el Camp Nou de les grans ocasions com a escenari, els hereus d’aquells hugonots parisencs massacrats el dia de Sant Bartomeu de 1572 no hi tenien res a fer. El gol al minut 95 de Sergi Roberto va fer tremolar l’estadi, l’èxtasi s’apoderà d’uns seguidors que s’abraçaven amb amics i desconeguts. Disbauxa pagana en plena celebració religiosa. Acte de fe consumat. Mentre el mestre Puyal s’esgargamellava bramant una altre de les seves sentències per a la posteritat tot contradient a Vázquez Montalbán, "Déu existeix, això és un miracle i Déu és culer", des de la graderia s’escoltava un càntic que descrivia aquell instant d’irracionalitat: el cor em bategava, no em preguntis perquè... Amén!




Comentaris

envia el comentari