Intervencionisme de creença

"Luis Enrique creu en el trident, en les transicions i en un futbol més directe que posicional. Discutible en un equip que disposa de Busquets, Iniesta i Messi"

Et pot agradar més o menys, però la mà de Luis Enrique va tenir el seu efecte en la visita del Barça al Calderón. En un partit de brega, de rauxa i de molta potència física, el tècnic blaugrana va decidir espolsar-se les pors amb les quals l'equip s'havia impregnat després de la patacada a París amb una neteja general. Canvi de plans i canvi de mentalitat, en un moviment que arriba després d'un debat centrat entorn de l'immobilisme de l'entrenador. El Barça no va fer un bon partit a Madrid, va seguir la línia d'imprecisions i de pèrdues de pilota tolerada durant gran part de la temporada i va abandonar els migcampistes com ho ha fet en els darrers mesos, fins i tot prescindint d'Iniesta en els darrers minuts de partit, quan més paciència i control havia de tenir l'equip barcelonista. Un Iniesta esgotat després de dedicar-se setanta minuts a córrer perseguint la pilota. Però ho va fer conscient que necessitava un gir de 180 graus.

 

El descans del Villamarín, amb el Betis superant un Sevilla desbordat, va servir a Jorge Sampaoli per posar fre a un abismal cúmul de despropòsits. Amb un rentat de cara i amb un nou esquema, el tècnic del conjunt de Nervión va plantejar un nou escenari que, finalment, va servir al Sevilla per endur-se la victòria. Intervenció clau. El mateix que va fer Luis Enrique a Madrid. Creient en la seva filosofia de joc o no, és innegable que l'entrenador asturià va presentar al Calderón un nou equip. No pels jugadors, sinó pel plantejament tàctic innovador. Tres-quatre-tres en atac, amb Sergi Roberto actuant per dins i Rafinha a l'extrem dret, i quatre-quatre-dos en defensa, amb Roberto tornant a la seva posició habitual i Neymar reculant metres per ajudar en tasques defensives. Aquesta posada en escena va trastocar els plans de Simeone que, tot i ser superior en certs moments del partit, no va poder sobrepassar el Barça.

 

Luis Enrique va actuar fent cas a la consciència i l'actuació del seu equip va anar d'acord amb les seves creences. Ni més, ni menys. Luis Enrique creu en el trident, en les transicions i en un futbol més directe que posicional. Discutible en un equip que disposa de Busquets, Iniesta i Messi, els tres millors futbolistes del món en el joc de posició, però legítim si la interpretació dels seus homes s'escau amb el seu plantejament. No tinc cap dubte que l'entrenador del Barça volia que el seu equip jugués com va fer-ho al Calderón. Refusant pilotes des de la defensa com si fossin melons sense destinatari, allunyant-se de Sergio Busquets per crear superioritat a la zona de tres quarts en cas de tenir possibilitats de contraatac i buscant el desequilibri de Neymar Jr en les transicions defensa-atac de les quals va disposar el seu equip. Així el Barça va guanyar l'Atlètic de Madrid.

 

Però ho va fer perdent l'essència, en la mateixa direcció de tota la temporada. Amb Andrés Iniesta fent 38 passades en setanta minuts i Busquets realitzant-ne 47 (10 de dolentes). Els garants de l'estil, aquells que amb Guardiola se situaven en les 78 i 86 passades de mitjana, respectivament, veuen passar ara la pilota a molts metres de la seva posició. En aquella època, Xavi Hernández, amb 110 passades de mitjana, completava amb Busquets i Iniesta el podi de màxims passadors del Barça. Ara, el líder és Mascherano (73), acompanyat d'Umtiti i Piqué. El canvi de model, tot i la insistència de l'entrenador en negar-ho, és prou evident.




Comentaris
josep m
El que no s'explica és que els entrenadors dels altres equips porten 8 anys buscan la manera de neutralitzar el joc de posició del Barça, que ha arrasat fins ara en totes les competicions (27 títols a tots els nivells). El futbol evoluciona, i quan hi ha una revolució (aixó va ser el que van fer Guardiola i els seus menuts la temporada 2008-2009 i següents, amb l'antecedent de Lluis Aragonés a la Eurocopa 2008), tard o doro surt l'antídot futbolístic (a més dels federatius, àrbitres, joc brut)
josep m
La pressió alta no deixant fluir el joc des de darrera, la intensitat física ratllant la violència amb resultat de reiterades lessions a Busquets i Iniesta, la jubilació d'una peça clau com Xavi, donen un perfil diferent a l'etapa més madura d'una incomparable generació de futbolistes, que ens hi posem com ens hi posem, no tornarem a tenir. Disfrutem-ho, i respectem l'entrenador de cada moment, que saben el que fan, molt més que nosaltres amb opinions de pa sucat amb oli.

envia el comentari