Nuñisme

"El que més molesta al culer és la injustícia i ser-ne la víctima és el seu esport preferit"

Aduriz mereixia la targeta vermella i diversos partits de sanció pel cop de colze a Umtiti. El penal sobre Neymar a San Mamés, catedralici. Les mans de Bruno Soriano dins l'àrea a xut de Messi, un escàndol majúscul. Els tres gols del Reial Madrid davant el Sevilla no haguessin hagut de pujar al marcador, com tampoc havien d'haver sumat el dos primers davant el Granada. Tot això és cert, com també ho és un clamorós penal de Javier Mascherano sobre Lucas Vázquez en el primer minut del clàssic d'aquesta temporada. Però d'aquest últim detall, ja ningú se'n recorda. Com tampoc de les possibles mans del mateix Mascherano al partit d'aquest diumenge a Vila-real. Aquí, com fa trenta anys, cadascú porta les ulleres amb la graduació que més li convé. I si el Barça no fa un bon partit, però l'àrbitre s'empassa un penal de llibre sobre algun futbolista blaugrana, el relat passa a ser indiscutible.

 

Per no haver de debatre sobre el joc, la manca d'efectivitat a les àrees, el moment de forma d'alguns futbolistes, la baixa de Rakitic per decisió del famós Excel o les poques solucions aportades per Luis Enrique durant el partit a Vila-real, el penal de Bruno Soriano arriba com el reis, en forma de regals destinats a tapar les malifetes de tot un any, justificant, amb la màgia i la incontrolabilitat de la seva aparició, la poca reflexió envers la posada en escena d'un equip que ha llançat la Lliga per la borda. I les imatges de Piqué escridassant Tebas, un magnífic argument per assenyalar cap a una altra banda. El Barça ja no té marge de maniobra, depen del Reial Madrid per tenir opcions de lluitar pel campionat i l'equip no genera les bones sensacions d'altres anys a aquestes altures de temporada. Una milionada en fitxatges, jugadors de casa que van decidir marxar per manca de minuts i un fons d'armari ideal per partits de baixa tensió com l'Hèrcules o l'última jornada de la lligueta de Champions, sense res a disputar. Però ni rastre dels nouvinguts en enfrontaments de transcendència. Tret d'Umtiti, l'únic que mereix ser titular, ni André Gomes, ni Digne, ni Denis Suárez, ni Paco Alcácer han demostrat tenir més nivell per al Barça que Adriano Correia, Pedro, Munir, Sandro o els mateixos Rakitic i Rafinha, cada cop menys usats.

 

Però aquest no és el debat que s'ha obert al barcelonisme. Res a discutir sobre l'equip. La culpa de tot, com ja es va sentenciar en els casos de la FIFA o Neymar, és de Madrid. No fa falta valorar la responsabilitat de Sandro Rosell estripant la carta del secretari general de la FIFA o enfotent-se del soci Jordi Cases quan l'home, amb tot el dret del món, va demanar-li les xifres exactes del traspàs de Neymar al Barça. Com també es feia en les més crues etapes del nuñisme més recalcitrant, el culer s'empassa sense necessitat de beure aigua un discurs filtrat i mastegat que el deixa emprenyat amb allò incontrolable. Molt millor això que preocupar-se per les poques virtuts de l'equip a la gespa o pels errors de planificació dels tècnics i directius. El que més molesta al culer és la injustícia i ser-ne la víctima és el seu esport preferit. Sempre que el club pateix un revés, ja sigui a la gespa o als despatxos, la mirada apunta directament a la capital de l'Estat, fins i tot, quan s'admeten en seu judicial els errors comesos a casa, ja sigui per prepotència o per ignorància. Com en els vells temps, la Lliga la guanyarà el Reial Madrid per decret. I s'ha acabat discutir.




Comentaris
Totalment d'acord
Excepte en lo de Jordi Cases. Cap soci de cap club haguès fet lo que ha fet aquest Senyor contra el Barça. A mes a mes ho devia fer enssabonat.
2

envia el comentari