Qui em conegui no em deixarà mentir. No m’agrada gens parlar de mi mateix. De fet, fins i tot el dia del meu aniversari arriba un moment que si les felicitacions s’apilonen, m’incomoda i tot. Les agraeixo per descomptat, però em costen de pair. Ves que hem de fer! Tots tenim les nostres coses, suposo. I vostès ja em sabran perdonar però servidor té aquesta tara. Entre unes quantes més, però aquesta amb totes les de la llei. I això en principi avui hauria d’impedir que fes referència a una cosa que em va passar ahir, però seria del gènere absurd que d’altres companys periodistes en parlessin i que jo mateix no ho fes. És més una qüestió de justícia i d’agraïment que no pas una altra cosa. Però crec que calia fer-lo.
Ahir un jurat, compost per Francesc-Marc Álvaro, Enric Argullol, Salvador Cardús, Àngel Castiñeira, Carme Ferré, Montserrat Guibernau, Joan Ramon Resina, Adela Ros, Pere Tió i Miquel Calsina, em va concedir el 12è Premi Ramon Trias Fargas d’Assaig Polític. Això ja ho tenim i no podia deixar de fer-ne esment, per allò que diuen dels ben nascuts i dels agraïts. Perquè quan un treball elaborat amb molta il•lusió te l’avalen noms d’aquesta categoria, no pots més que estar agraït. Perquè quan de retruc això fa que una editorial potent com L’Arquer te n’en faci llibre, no pots més que estar agraït. Perquè quan una fundació com la que està esdevenint la Catdem de la mà del doctor Agustí Colomines et dóna un empenta, no pots més que estar agraït ja que tens tota la seguretat que l’empenta no te la regalen per fer-te caure pel pedregar. I, en definitiva, perquè si algun dia vaig tenir la santa inspiració de dedicar-me a això del periodisme, precisament va ser amb l’esperança que potser així podria dedicar-me a explicar coses. I la proposta de llibre que ahir van avalar-me via Trias Fargas és això. Un explicar coses sobre uns actors de la política –de la nostra i per descomptat de la d’allà– poc coneguts per a una majoria que, ho vulgui o no, gaudeix o pateix de la política que tenim i que en part són els spin doctors qui la confegeixen. Ells, els homes que parlen a l’orella dels nostres líders, són els grans manufacturers dels relat polític que ens acompanya. Calia enfocar-hi la mirada. Ho hem fet i tot sigui que en breu ho tinguin tots vostès, soferts lectors, a disposar. S’agraeix la paciència. De tots.
