Córrer més, generar menys

El Barça va fer més quilòmetres que a Torí, però de res va servir sense clarividència, pausa i eficàcia. Els problemes són uns altres
Neymar Jr i Messi es queixen a l'àrbitre. | EFE

El Barça va córrer 108 quilòmetres durant el partit davant la Juventus, en la tornada dels quarts de final de la Lliga de Campions. Sí, exactament els mateixos quilòmetres coberts pel conjunt italià en l'anada de Torí, aquell partit on tant se li recriminà al Barça no haver suat la cansalada per superar l'equip de Massimiliano Allegri, tant en la parcel·la ofensiva, com en la defensiva. Durant el partit del Camp Nou, el Barça va córrer. I molt. Més de l'habitual. De fet, dels deu partits disputat a la Champions aquesta temporada, l'equip blaugrana només ha corregut més que el seu rival en una ocasió, en la golejada al Celtic de Glasgow (7-0). Ha quedat clar que el problema no era haver deixat de córrer.


El conjunt barcelonista s'hi va deixar la pell. Va competir, va bregar, va combatre, però es va tornar a oblidar del futbol. La pausa, la clarividència, la creativitat, el segell. Res d'això va existir i el Barça va topar una vegada i una altra amb el mur de la Juventus, un equip amb un plantejament clar i amb una idea de partit duta a terme amb poques imperfeccions. L'embut va ofegar el Barça, de la mateixa manera que ho va fer a Torí, on la Vecchia Signora va evitar que els blaugrana aconseguissin el gol que els fes entrar en l'eliminatòria.

 

Els catalans es van sentir atrapats. Amb molta insistència, amb cor i amb energia, el Barça va buscar la remuntada de manera desesperada, com si des del minut 1 de partit en faltessin només cinc per acabar, com si el matx no durés noranta-cinc llargs minuts. De manera desesperada des que va saltar a la gespa. Els jugadors van fer cas del seu entrenador, aquesta vegada sí, per convertir-se en un tsunami sense control. Neymar anava a la seva i els seus companys el seguien com podien, mentre Messi buscava desesperadament connectar amb la pilota, amb Iniesta i Busquets, i obrir espais en la defensa de la Juventus pensant amb el cervell i no amb les cames. Però ningú el va acompanyar.


Fa molt temps que els companys de Lionel Messi no caminen al ritme del millor futbolista del món. Neymar Jr desequilibra, Suárez es baralla amb les defenses contràries, Iniesta descansa la majoria dels minuts i Busquets no veu sortides per connectar amb l'argentí. Tampoc ajuden els laterals, tot i el gran esforç de Sergi Roberto per interpretar una posició en la qual mai abans havia jugat. Avui es posen en valor els vuit anys d'excel·lència de Dani Alves, el millor aliat del '10'. Des que Xavi Hernández deixés el Barça, el joc de posició del conjunt blaugrana ha entrat en decadència. Durant el primer any de Luis Enrique, el de Terrassa encara fou una peça important i essencial en la consecució del triplet, però l'evolució soferta des de la seva marxa al Qatar, amb Iniesta en clara trajectòria descendent -per edat i lesions-, ha fet que l'equip hagi patit un sotrac contundent en la faceta creativa.

 

La segona unitat -altrament dit fons d'armari- no ha resultat efectiva i ni André Gomes, ni Denis Suárez, ni tampoc el mateix Rakitic, han sabut entendre un mètode practicat de forma esporàdica en els darrers anys. El croat ha estat essencial la revolució post-Xavi de Luis Enrique, on l'equip penca de valent per fer arribar pilotes a un trident situat a trenta metres dels migcampistes, disposat a perforar la porteria contrària en cada una de les oportunitats de les quals disposa. Però el tècnic i l'afecció han comprovat que aquest joc directe, mancat de creadors i caps pensants, s'ha convertit en ineficaç quan els golejadors han patit un bloqueig.

 

Final d'era

 

Luis Enrique abandonarà un equip que també tanca una etapa amb la sortida del seu entrenador. Als futbolistes els costa somriure sobre la gespa, pertorbats per un col·lapse mental que s'accentua a mesura que s'acosta el final de curs i amb la necessitat urgent de marxar de vacances per tornar a començar de zero. El vestidor necessita un descans per encarar un nou escenari i per encaixar una sacsejada que s'intueix de nivell considerable. Luis Enrique marxarà per la porta gran, havent aixecat un grapat de títols (poden acabar essent deu) i havent fet créixer la competitivitat d'una plantilla desmoralitzada. Però també ho farà havent dut al límit els seus jugadors i havent minimitzat fins gairebé l'extinció un model que convertia el Barça en únic. La dificultat, ara, rau en l'elecció de l'entrenador i dels nous intèrprets a la gespa. I, sobretot, en la voluntat -o no- de fer renéixer el model. El nou Barça és a les mans de Robert Fernández.



Comentaris
Transcendental
N'hi ha que obliden que el futbol és un joc. Sí malgrat que alguns ho viuen com a "professió" i cobren uns sous exagerats, estrafolaris i insultants, el futbol serveix per a passar el temps i es fa amb l'objecte d'entretenir-se i divertir-se una estona, a sobre hi intervenen l'atzar i els que dirigeixen el partit. Per la qual cosa sembla mentida que alguns hi vulgueu cercar tanta transcendència i importància. Desperteu-vos.
1
Al·lucinant
Si el nou Barça ha d'estar en mans de Robert Fernandez i dels seus ajudants Carles Reixach i Ariedo Braida, com fins ara, que Déu ens agafi confessats!!!!.
1

envia el comentari