Ha guanyat el PP, però en fi, si haguessin guanyat els socialistes el meu article seria, tal·là-tal·lera, el mateix. Tant és en Pere com en Berenguera com el que li va darrere. Total, uns ens menyspreen i els altres ens menteixen. Total, encara falten tres anys per les estatals i vés a saber què passa. Total, fins que Catalunya no tingui un estat, a Europa seguirem sent l’últim mico.
Tot i així, hi ha detalls agradabilíssims. Un és que perdrem de vista almenys durant cinc anys la senyora Maria i el senyor Alejo. Ja n’estava fins al monyo. Apa, ben lluny. També ens desempallegarem de Magdalena Álvarez, assegurant-nos que Zapatero no la recuperarà en la propera remenada de fitxes, que mai se sap. I per fi deixarem de sentir els presentadors del TN rondinant a cada edició perquè la CCMA els hi ha marcat el temps que havien de dedicar a cada partit. Que pesadets.
Convergència ha estat l’única en pujar, i això són bones notícies. Molt bones. El tripartit es desinfla. A les eleccions catalanes, el PSC es quedarà sense discurs perquè ja no podrà fer la campanya de “vindrà la gusarapa i us menjarà”. Això sempre que Convergència no els hi ho posi exageradament fàcil festejant amb els populars, que esperem que no passi. Artur Mas serà president. Ho ha de ser. Si tu no hi vas, ells tornen.
I Esquerra que aguanta però ja no cola. En fi, Esquerra. Setanta mil vots menys. I Puigcercós que té mal de cor de tant de temps que fa que ansiejava el poder, i per això, un cop sabuts els resultats, ha volgut parlar abans que Junqueras, pobret. Lleig. Joan Saura, que també té atacs d’importància, ha fet el mateix amb Romeva. Lleig també. Artur Mas ha deixat parlar primer a Tremosa. És un cavaller.
I a Europa que guanya la dreta. Econòmicament, bé. Nacionalment, per a nosaltres -repeteixo-, tant és.