Oxford, 1954: la milla en menys de 4 minuts

‘La milla perfecta’ relata l’històric rècord de l’atleta britànic Roger Bannister, mort dissabte als 88 anys
La milla perfecta, llibre de Neal Bascomb.
La milla perfecta, llibre de Neal Bascomb. | Melusina

La tarda del 6 de maig del 1954, a la pista de cendra negra d’Iffley Road, a Oxford, davant uns 2.000 espectadors, l’atleta i estudiant de medicina Roger Bannister, de 25 anys i 1,86 m d’alçada, es va convertir en el primer home en córrer la milla (1.609,344 metres) en menys de 4 minuts (3.59.4), el rècord més prestigiós de l’àmbit anglosaxó. En aquell moment era una fita molt perseguida, comparable al que avui podria significar baixar de les dues hores a la marató, i així el nom de Bannister, Sir Bannister més endavant, va quedar gravat per a la història i va inspirar diverses generacions de futurs migfondistes, com el mateix Sir Sebastian Coe. Bannister va morir dissabte passat als 88 anys. Diumenge, en l’última jornada del Mundial en pista coberta de Birmingham, se li va retre un sentit homenatge, amb imatges de la cèlebre carrera, emesa en directe fa quasi 64 anys per la BBC.


La gesta de Bannister va generar un gran seguiment mediàtic, inèdit per a l’època, augmentat per la rivalitat del britànic amb l’australià John Landy, que també buscava el rècord per sota dels 4 minuts. De fet, Landy també baixaria d’aquella xifra rodona només 46 dies després que Bannister, situant la nova millor marca en 3.58.0, a Turku (Finlàndia). Però ja se sap, el primer sub-4 va ser Bannister i tot i el seu rècord efímer la glòria se la va quedar ell, més encara quan el mateix 1954 es va córrer a Vancouver l’anomenada milla del segle que els enfrontava a tots dos. Va guanyar l’anglès sense rècord (3.58.8) i Landy va ser segon (3.59.6). Bannister es retiraria de l’atletisme a l’acabar aquell any per dedicar-se plenament a la seva professió i exercir de brillant neuròleg.

 

La història de Bannister, el seu duel directe i a la distància amb Landy –i també amb l’estatunidenc Wes Santee-, l’amateurisme sagrat d’aquells temps i, paral·lelament, el seu ofici a l’Hospital St Mery’s de Londres –el mateix matí del rècord hi havia treballat com estudiant en pràctiques-, conformen el llibre ‘La milla perfecta’ (Melusina), del nord-americà Neal Bascomb, escrit el 2001 i que fa uns mesos que s’ha publicat en castellà. En català no s’ha editat. És un relat apassionat, amb moltes característiques de la millor tradició de la crònica esportiva, resseguint la lluita per rebaixar un crono aleshores impossible i modulant un argot atlètic.


“[...] Però Bannister estava més que esgotat. A 50 iardes de la meta, estava completament exhaust. No hi havia dolor. Simplement, havia donat tot el que tenia. No obstant això, es va forçar a seguir endavant, recorrent a una reserva de força de voluntat a la qual poques persones són capaces d’accedir. Vint-i-cinc iardes. Deu iardes. La distància a la cinta semblava dilatar-se. Va començar a posar el pit cap endavant. Les seves cames seguien movent-se. Dues gambades. Va alçar la barbeta, va balancejar els braços encara més amunt. Les seves cames seguien movent-se. Una gambada. Endavant. Es va llançar contra la cinta amb una expressió torturada però gloriosa d’abandonament en el rostre”, escriu Bascomb en un dels paràgrafs culminants de l’obra, el de la cursa del 6 de maig del 1954. Els 4 minuts ja eren història.

 

Posteriorment, a la dècada dels 60, diversos corredors van baixar dels 4 minuts. El neozelandès John Walker va ser el primer en aturar el cronòmetre per sota els 3.50 (3.49.4), el 1976. Coe va agafar el relleu el 1981 amb 3.47.33, ja amb el crono electrònic i el predomini definitiu del sistema mètric en detriment del de milles; el seu compatriota Steve Cram el 1985 amb 3.46.31; el marroquí Nuredine Morceli el 1993 amb 3.44.39 i, finalment, el 7 de juliol del 1999, el també marroquí Hicham El Guerrouj amb uns increïbles 3.43.13. Aquest estiu farà 19 anys d’aquell rècord i no només ningú no l’ha superat sinó que cap atleta s’hi ha apropat. Curiosament, és el rècord de la milla que més temps s’està mantenint vigent, de llarg. El Guerrouj té també el dels 1.500 metres (3.26.00) des del 1998. Però la batejada com la milla somiada, la de Bannister, era la d’un pioner en un context de restriccions i esperances de la post segona guerra mundial. Tenia un plus.

 

“Un any abans la reina Isabel pujava al tron i Edmund Hillary havia arribat al cim de l’Everest. La milla de Bannister va ser l’impossible fet possible. La seva acció va transcendir l’esport. Va obrir un nou camp de possibilitats per a la humanitat, va il·luminar un país i va aixecar-li la moral”, va afirmar solemne, des de Birmingham, Sebastian Coe, actual president de la IAAF, molt amic de Bannister i potser el seu successor més il·lustre.



Comentaris

envia el comentari