Partits de futbol a les tres de la matinada perquè els puguin veure milions de xinesos. Allò que en un principi sembla un atemptat cultural té una lògica inherent al procés de globalització. El debat entre la qüestió local i la qüestió global ha arribat al terreny esportiu. Ara ens toca a nosaltres decidir com responem a aquest repte: donem prioritat a la qüestió local o a la qüestió global. Continuisme o adaptació? Si ens basem en perspectives econòmiques la resposta és clara. Una audiència potencial de més de 3.000 milions implica uns ingressos inimaginables a mig termini. Però entren en joc molts més factors culturals i d’hàbits adquirits durant anys. Qui vol veure un Barça- Madrid a les tres de la tarda?
El F.C.Barcelona i l’Espanyol ja han fet passos clars a favor de la globalització esportiva. El contracte amb UNICEF per part del Barça i el fitxatge de Nakamura així ho demostren. Facilitar el visionat als espectadors asiàtics implica de transmissió de valors culturals i d’avantatges econòmics, però un canvi d’horari no implica un seguiment massiu dels partits. És comú a la televisió xinesa substituir la retransmissió d’un partit de la Champions League per un partit de ping-pong o una partida de billar.
La feina ben feta no té fronteres, ens deia un anunci ja fa uns anys. Manca crear una cultura del futbol a la Xina. La absència de jugadors xinesos a la lliga espanyola fa que no hi hagi predilecció per cap equip. I aquí és on el “model de la Masia” del Barça hauria d’aprofitar la seva filosofia. Els asiàtics són una societat on el grup és més important que l’individu. S’ haurien de promocionar amb accions locals el sentiment de pertinença al grup. Accions simples com promocionar les lligues amateurs o els clubs de seguidors tenen un cost mínim però un gran impacte en la creació d’aquest sentiment de formar part d’un grup.
Les tensions entre la qüestió local i la qüestió global afecten a tots els aspectes de la nostra vida. El futbol no hauria de ser diferent.
