Quan es busquen miracles es troben bruixots i es confonen els cognoms amb els prohoms. Avorrits de les arts de la política ens vàrem agafar a l’esperança immaculada de la societat civil, un petit exèrcit d’educadíssims marines de l’altruisme, la capacitació i la generositat, capaços de mantenir el seny hissat al masteler més alt i el bé comú com a únic combustible de la seva activitat pública.
Ara el mite s’ensorra a la vista de la factura (falsa) que ens ha girat Félix Millet per un servei que imaginàvem gratuït. El castell de l’esperança fa figa i el pànic ens porta a malfiar-nos de l’autoanomenada societat civil amb la mateixa intensitat que hi dipositàvem la fe redemptora. I si això no fos més que una escola de sanadors sense escrúpols disposats a fer creure que poden curar el càncer d’un malalt sentenciat per tots els metges a canvi d’un bon feix de bitllets de cinc-cents?
Entre el poc i el massa hi ha la justa mesura. Ens equivocàvem abans i ens equivoquem ara. La societat civil no és dos centenars de corbates i una vintena de vestits-jaqueta. La societat civil tampoc no és els càrrecs i plataformes des dels quals es gestionen interessos individuals o sectorials. La societat civil no és un passaport diplomàtic a l’honorabilitat ni el camí més curt cap a la Creu de Sant Jordi. Ras i curt: la societat civil no és una llista de convidats VIP present a totes les salses.
Catalunya demanava miracles a una societat civil de cartró pedra. La veritable societat civil no en fa, de miracles, perquè ja n’és un per ella mateixa. Persones anònimes, comptades per milers, sense les quals el país no existiria i que posen a cada iniciativa, per humil i poc ambiciosa que sigui, tot el que tenen, tot el que saben i tot el que poden.
El cas Millet no qüestiona la societat civil. En qüestiona únicament la pitjor i més escapçada manera d’entendre-la.
