En el nom del pare

Mort quan ell tenia 12 anys, el lligam místic de Cruyff amb el seu progenitor va marcar la seva vida i li va proporcionar la seguretat brutal de la seva personalitat. El destí, la seva altra obsessió
Johan Cruyff | EFE

Johan Cruyff va perdre el seu pare als 12 anys i, com a qualsevol persona i més sent un nen, allò el va marcar. Potser amb més intensitat que a molta gent. L’holandès era creient a la seva manera –“per mi, la religió és una manera de pensar i de comportar-me, però no participo dels detalls de cap església en concret. És més aviat una filosofia”, afirmava- i entenia que en la vida i en la mort hi havia una certa transcendència. Així que un home que feia de la seguretat en si mateix un dels eixos de la seva personalitat sinó la més important, tenia en el seu pare mort una referència i algú que el protegia i amb qui hi parlava.


Aquests detalls més íntims els havia anat destil·lant en comptagotes en algunes entrevistes en vida, però no va ser fins que va sortir publicada la seva autobiografia (‘14’, Columna) –poc després de la seva mort- en què es despulla i s’endinsa amb la connexió amb el seu progenitor. “Un dia vaig posar a prova el meu pare, per dir-ho d’alguna manera. Li vaig demanar que, si ell era a prop meu, em parés el rellotge, de la manera que fos. Potser va ser una casualitat, però el rellotge s’havia aturat. El meu sogre tenia una rellotgeria i aquell mateix dia se’l va mirar un tècnic. No hi va trobar res i el va posar en marxa de nou. I dos dies després, la història es va repetir. El rellotge es va tornar a parar. Vaig anar altre cop a la rellotgeria i tampoc hi van veure res. Aquella nit vaig dir al meu pare que m’havia convençut. El rellotge va funcionar de nou i ja no es va aturar més. Encara el faig servir cada dia”, explica Cruyff en el llibre, que vist en perspectiva té gran part de testament.

 

Cruyff definia el seu pare, Manus, com a “espavilat, sempre a l’aguait per aconseguir algun avantatge”, característica que diu que ell, certament, va heretar. Johan, el petit de dos germans, solia anar al cementiri Est d’Amsterdam –on està enterrat el seu pare-, davant de l’antic estadi de l’Ajax. “Des que va morir, cada vegada que hi he passat per davant, a peu, en cotxe o en bicicleta, hi he parlat. Primer li parlava de l’escola, després gairebé sempre de futbol. Amb el pas dels anys, les nostres converses van anar canviant, però mai van acabar-se. Era com si li demanés consell en cada decisió difícil que havia de prendre a la vida. ‘Tu què en penses?’. I l’endemà em llevava i sabia què havia de fer. No sé com ens ho fèiem, però allò em donava una gran seguretat”, narra.


La por

 

Cruyff confessa que temia morir com el seu pare, d’un infart entre els 40 i els 50 anys. I que aquesta por no se la va treure fins que precisament va ser operat a cor obert als 43 anys a Barcelona, el 1991. “Després de passar pel quiròfan vaig tenir la convicció, cada cop més forta, que no m’estaven ajudant i curant perquè frenés el ritme de vida que duia, sinó per poder continuar vivint. A partir d’aquell moment em van desaparèixer tots els dubtes sobre si moriria aviat, com el pare, en plena joventut. Em vaig alliberar d’aquesta obsessió a partir de la crisi cardíaca. Totalment i absolutament”, indica.

 

El tabac, i ara ja n’era conscient, li havia provocat el mal estat de les artèries coronàries i el tabac és qui se’l va endur 25 anys després –el cos té memòria, tot i que ja no fumés més- per un càncer de pulmó. “Vaig reflexionar i em vaig adonar que durant anys havia viscut de manera molt contradictòria. Sabia que fumar era dolent pels pulmons i pel cor i, malgrat tot, em continuava enganyant a mi mateix pensant que fumar era bo per combatre l’estrès. Després de l’operació em vaig passar a l’altre bàndol, al bàndol bo. D’un dia per l’altre vaig deixar de fumar i vaig expulsar el tabac de la meva vida. Per sempre”, subratlla.

 

Sigui com sigui, la figura del pare el va perseguir bona part de la seva vida, i en aquest sentit és interessant el que va apuntar fa uns dies una de les persones que més el coneixien: l’holandesa Marjolijn van der Meer, dona del recordat Armand Carabén, exdirectiu del Barça a l’època Montal i home clau en el fitxatge de Cruyff el 1973. “No m’ho va dir mai, però em va semblar que el Johan sempre va estar buscant el pare. Aquesta cosa de la seguretat intrínseca que tenia, ell buscava algú que l’hi donés”, deia Van der Meer en una entrevista a l'ARA.

 

La ruïna

 

Tot i aquest místic lligam paternal, Cruyff considerava el segon marit de la seva mare, el Henk, i al seu sogre, Cor Coster –un empresari d’èxit-, dos puntals per haver-se pogut desenvolupar a la vida. Ells dos van omplir en part el buit de la desaparició del seu pare, i el primer el va ajudar en plena adolescència –per a Cruyff era com “un segon pare”- i el segon a tocar de peus a terra i a controlar les seves finances quan es va convertir en l’holandès més famós i en un jove ric. Coster va esdevenir una mena de representant seu, el primer agent d’un futbolista, i en això Cruyff també va ser pioner. “Vaig sentir molt la seva mort el 2008”, assegura.

 

La relació amb el pare de la seva dona li serveix a Cruyff per parlar de quan es va arruïnar el 1979 després d’invertir en una granja de porcs –literalment- i per desmentir la fama de pesseter que va sobrevolar tota la seva carrera. “Al retirar-me per primer cop el 1978 [tornaria a jugar del 1980 al 84] em vaig fer empresari. Aquesta decisió va ser una de les lliçons més importants que he après a la vida, potser la més important”, diu. “Vaig invertir en la ramaderia porcina. Com vaig poder-ho arribar a fer!? Ningú sabia que ho havia fet, ni la Danny”, afegeix. Total, que el van estafar. “Les tres parcel·les que havia comprat no existien. Així m’ho va dir el meu sogre després de llegir-se els documents. ‘Tu has pagat, però tot això està a nom d’un altre’. El Cor es va posar molt seriós i em va dir: ‘Treu-te del cap els negocis. Accepta la pèrdua i torna a fer el que saps fer millor’”, recorda.

 

Cruyff apunta que va perdre al voltant del 80% del seu capital, tot i que assegura que no sabia quants diners tenia. Van embargar la seva casa de Barcelona i va decidir despenjar les botes per jugar als Estats Units i refer el seu compte corrent. “Segons la premsa, la fallida va ser d’uns 6 milions de dòlars. Però vaig superar la depressió ràpidament. No va ser tan difícil com podria semblar, perquè els diners no m’han preocupat mai. El meu sogre era qui se’n encarregava. Quan va morir, vaig haver d’anar al banc per primera vegada en 30 anys. No sabia ni tan sols quina entitat era. No he tingut mai, ni ara tampoc, cap interès pels temes econòmics”, incideix.

 

La predeterminació

 

Apareix aquí un dels ítems recurrents en l’univers Cruyff: el destí. “Els errors del passat ja no formen part de la meva manera de viure. En part també perquè estic convençut que cadascú té el seu destí. El meu era deixar el futbol quan encara era jove, cometre un error colossal i tornar al futbol, al camí de sempre. I com que ho necessitava vaig anar a Amèrica. Si no hagués comès aquelles falles, probablement no hauria viscut tot el que vaig viure i aprendre allà. Això em fa pensar fins a quin punt estem predeterminats”, valora.

 

Als Estats Units va conèixer l’esport híper professionalitzat –aspectes clau que li servirien quan es va fer entrenador- i allà també va néixer la idea de crear la seva fundació, que cristal·litzaria el 1997. Sota aquest paraigües, s’hi unirien els anys següents el Cruyff Institute –les escoles-, la Cruyff University –formació en gestió esportiva-, les Cruyff Court –camps de 6 contra 6-, la Cruyff Library –el seu pensament- i la Cruyff Classics (roba i sabateria). Un conglomerat que segueix a plena activitat com a llegat seu.

 

I el destí també va intervenir, segons Cruyff, en les dates més senyalades de la seva vida. Ho lliga amb la numerologia, una de les seves altres passions. “Em vaig casar amb la Danny un 2 de desembre. 2+12 fa el número 14, el del meu dorsal. I el més curiós és la data sencera: 2+12 i 6+8 perquè era l’any 1968. Dues vegades 14. No és estrany que estiguem junts des de fa 48 anys. I passa el mateix amb el meu fill Jordi. Ell va néixer l’any 74 i jo, el 47. Tots dos sumen 11. I fa els anys el 9 de febrer, i jo els faig el 25 d’abril. És a dir, 9+2 i 2+5+4. En tots dos casos, 11”, rememora. El que no diu és que el seu pare va morir el 59, que també suma 14, i el que no podia saber aquest geni del futbol és que moriria amb 68 anys (14 altre cop), el 24 de març del 2016: 2+4+3 fa 9, i 2+1+6 també. El mateix dorsal que va dur sempre al Barça. Un últim detall que segur que faria feliç a Cruyff.



Comentaris
Ramon
L'autobiografia m'ha desconcertat: el davanter que sabia desmarcar-se molt bé i per tant la solució consistia a no fer-li marcatge ara resulta que no era Manolo ans Gàrate? No em quadra.

envia el comentari