Martí Gironell: “Em pregunto com coi ningú havia trobat la història d’aquest home”

El periodista i escriptor català presenta la seva darrera novel·la, ‘La força d’un destí’, que narra la història d’un espanyol que fuig de l’exèrcit franquista i acaba triomfant a Hollywood
Martí Gironell
Martí Gironell acaba de publicar la seva darrera novel·la, 'La força d'un destí' | Jordi Borràs

Fuig de l’Espanya franquista amb una mà al davant i una altra al darrere, s’amaga dins d’un vaixell que el porta fins als Estats Units, i acaba intimant amb James Dean, Paul Newman, Frank Sinatra, Marilyn Monroe, John Fitzgerald Kennedy i Ronald Reagan, entre d’altres. És la història real de Jean Leon que el periodista i escriptor Martí Gironell s’ha encarregat de novel·lar en el seu darrer llibre: La força d’un destí, amb el què ha guanyat el premi Ramon Llull d’enguany. En aquesta entrevista a El Món destaca l’esperit emprenedor del seu personatge, la dificultat de combinar ficció i documentació en una història tan espectacular, i la sorpresa que li va generar que ningú abans hagués escrit una novel·la sobre aquesta persona.

 

 

Jean Leon podria ser una barreja entre Michael Corleone i el Pequeño Nicolás.

No, home, no! Aquest és més autèntic que en Pequeño Nicolás (riu). De Corleone sí que accepto que és una persona que arriba amb una mà al davant i una altra al darrere als Estats Units i que ha de fer-se el seu destí i la seva vida, i s’ha de inventar un personatge. A més juga a aquella lliga de l’Amèrica dels anys 50. Ara bé, va ser bastant legal, per tot el que he pogut llegir i veure. Era una esponja, absorbia tot el que ell creia que li podria anar bé per aconseguir el seu projecte. És un personatge que va forjant aquest estil peculiar que triomfa en aquell Hollywood. Els seus amics, que són aquests actors que després seran els grans actors de Hollywood li saben reconèixer i agrair.

 

Tot i això és un personatge solitari, per molt envoltat d’estrelles que estigui.

La gent ha de tenir molt clar què està disposat a fer, a perdre o a sacrificar per arribar on vol arribar quan té un projecte al cap. Quan Jean Leon veu que s’ha quedat sol, després que els seus amics de Hollywood hagin mort, decideix canviar de vida i marxa a Tailàndia. Jo en la novel·la m’he quedat abans que això passi. He arribat fins el punt àlgid de la seva carrera, quan els seus vins se serveixen en la inauguració presidencial de Ronald Reagan.

 

Sembla de pel·lícula. Quan llegeixes que Reagan li promet a Leon que el dia que sigui president dels Estats Units brindaran amb el seu vi, penses que no serà veritat.

Hi ha un documental en el què surt Paul Newman dient que si no hagués estat per en Jean Leon, ell hagués sigut un no-ningú. Això passa perquè quan mor James Dean, tots els papers que havien de ser per a ell, els proposen a Paul Newman. Ell llavors els rebutja i no en vol sentir a parlar perquè sent que està traint el seu amic, mentre que en Leon li diu que acceptar aquells papers és el millor homenatge que li pot fer a en Dean. I això és cert i és explicat per ell. Leon coneix Ronald Reagan a partir dels programes que ell feia a la CBS. Un dia convida Dean al programa, i quan acaba se’n van al Via Capri, el restaurant de Frank Sinatra en el què treballava Jean Leon de cambrer. Allà es coneixen, beuen, i parlen de somnis. Jo vaig agafar això per muntar l’escena, que resulta que acaba sent real. Tenia tot un material d’en Jean Leon per ficcionar aquesta aventura d’un paio que ve de la Barcelona grisa i fosca de l’any 49 per convertir-se en una estrella els anys 80.


Com pot ser que una història tan èpica sigui tan poc coneguda?

Quan jo vaig parlar amb els de Torres em deien que quan explicaven la història tothom els deia el mateix, que “s’hauria de fer una pel·lícula o una novel·la”, però ningú feia res, tot i aquests elements.

 

Ha sigut complicat ficcionar una història tan espectacular?

El perill era precisament aquest. Hi havia moltes anècdotes de “no pot ser això”, però llavors trobava les fonts que m’ho podien corroborar, tant persones que hi eren i que ho expliquen en una entrevista, en un documental o ho deixen escrit en unes memòries, o bé que ell mateix ho explica en una entrevista i no tens més remei que creure-te’l… Perquè si anem dubtant de tot, ja no ens hi posem. Vas veient moltes coses que et fan preguntar “i per què això no es podia donar?”. M’ha costat més bandejar i guardar-me anècdotes per les presentacions que serviran perquè la gent conegui el llibre, que no pas decidir com començar la novel·la. Era més difícil evitar que el llibre acabés sent un catàleg d’anècdotes, que no pas que les anèctodes tinguessin sentit. Per això vaig decidir teixir i vestir la seva història a partir dels personatges centrals que el van envoltar, com en Frank Sinatra, James Dean, Marilyn Monroe, Elizabeth Taylor, John Fitzgerald Kennedy o en Ronald Reagan.

Martí Gironell
‘La força d’un destí’, que narra la història d’un espanyol que fuig de l’exèrcit franquista i acaba triomfant a Hollywood | Jordi Borràs

Tots aquests personatges acaben sent útils per situar el lector en cada any que passa.

Sí. Tens referents històrics perquè ho puguis lligar. I és més fàcil agafar aquests personatges com a referents per explicar com en Ceferino Carrión acaba convertint-se en Jean Leon. La relació que tenen amb Leon permet veure aquella Amèrica en què tot era possible i estava per fer, si tenies empenta, morro i cops de sort… I també pots aplicar-ho ara. Si tens ganes de fer coses, espavila’t, mou-te, fes contactes, fes-te veure, fes-te valer… Si t’esperes a casa a què et vinguin a buscar et moriràs de fàstic. I Leon és la figura d’aquest emprenedor. Trobo que és fascinant i em pregunto com coi abans ningú havia trobat la història d’aquest home. A tothom li fa molta gràcia la història però ningú s’hi havia posat.

 

Totes les estrelles que apareixen surten molt humanitzades.

Perquè ve a partir del que ell veu. Evidentment que t’has d’inventar coses i ficcionar-les perquè tu no has vist aquella conversa ni està escrita enlloc. Però a partir de coses que has vist, has llegit, pots intuir coses.


Com ha sigut el procés creatiu i de documentació de La força d’un destí?

Comença amb una ampolla de Jean Leon sobre la taula, perquè ens van convidar a una sèrie d’escriptors a fer un especial per Sant Jordi que tenia el leitmotiv de parlar d’adaptacions. Érem escriptors a qui ens acabaven d’adaptar les seves novel·les. I llavors ens van dir: “Veieu aquesta ampolla? Doncs darrere d’aquesta marca, d’aquest nom, hi ha una història que es podria adaptar a molts formats, al cinema, al teatre, a la novel·la… I ens van començar a explicar la història. Se’m van caure els mitjons a terra. Em vaig mirar els companys de taula i els vaig preguntar: “Ningú vol aquesta història? Perquè jo me la demano!”. A partir d’aquí, els de Torres em van deixar una biografia d’ell que estava descatalogada, jo em vaig posar a buscar pel meu compte qui era Jean Leon, com a l’hemeroteca de Los Angeles Times, per exemple, que és on s’explica que és ell qui li serveix l’últim sopar a la Marilyn Monroe…

Martí Gironell
"Em vaig mirar els companys de taula i els vaig preguntar: “Ningú vol aquesta història? Perquè jo me la demano!'" | Jordi Borràs

És increïble. L’últim sopar...

Dones crèdit que ell digui això quan saps que La Scala, que és el seu gran restaurant, oferia servei a domicili les estrelles, i que a les grans estrelles, com que ell les coneixia, els ho portava personalment. Els dies posteriors a la troballa del cadàver de la Marilyn, els diaris de l’època l’entrevisten, i ell ho diu. I hi havia gent que li deia que no era veritat, però llavors vaig començar a parlar amb la seva germana, amb el seu fill, amb en Jaume Rovira -l’enòleg retirat ja amb qui l’any 62 es posa en contacte per començar a tirar endavant el projecte dels vins-, vaig veure moltes fotografies de l’època, el documental on surten actors parlant d’ell, vaig començar a gratar i a veure biografies on trobava coses del Kennedy i el Reagan relacionats amb en Leon... Tenia molt material i el vaig intentar encaixar perquè no semblés un catàleg i que tot tingués  una coherència…

 

Se sent d’alguna manera relacionat amb en Jean Leon?

La relació que veig és aquesta idea de creure en un mateix i en els propis projectes, i ser valent i tirar-los endavant. Si no ho fas tu, qui ho farà? Jo feia 15 anys que treballava a la tele i en feia molts que mantenia en paral·lel escriure i publicar. Estava en una situació personal i familiar que m’ho permetia, i en part veia que això m’omplia molt més… I va arribar un moment en què vaig pensar: jo tinc 46 anys, potser que faci un pensament, perquè si no em floriré. Després em vaig trobar amb una història com la de Jean Leon, i encara que sigui diferent, té una relació en allò de creure i de fer el pas. És ser amo de la teva vida i del teu temps, per gestionar-ho com vulguis. I en aquest punt sí que coincidiríem, però hi pot coincidir qualsevol emprenedor -que ara es fa servir aquesta paraula- com ell, amb una idea o projecte.

 

Esbojarrat, en el cas d’en Leon.

És que sempre ha d’haver-hi un punt d’inconsciència! Si t’apoltrones i t’esperes mai ho faràs. A vegades penso en la gent que vol tenir nens i diu “és que ara no és el moment!”. És que el moment no hi serà mai! Provem-ho. Què pot passar? Que no surti? D’acord. Però que no et quedi el “i si..?” Això és pitjor, perquè et queda un aixafament important.

Martí Gironell
"Aquesta és la meva versió i aquesta és la meva novel·la" | Jordi Borràs

Què creu que li aportarà el premi Ramon Llull?

El que et dona és més visibilitat, obrir encara més portes, no només aquí, sinó a fora. I que et reconeguin una feina per la qual tu estaves molt convençut i molt satisfet.

 

Quin nou repte li ha suposat escriure aquest llibre?

Podia generar moltes suspicàcies plantejar una història que és molt propera en el temps i que per tant hi ha molta gent vinculada que és viva. El fet d’entrar en uns personatges que tothom coneix -o si més no es pensa que coneix-, i que per tant la gent pugui dir “això no és veritat perquè jo he llegit o jo sé que…” Insisteixo: després d’haver fet una feina de documentació, aquesta és la meva versió i aquesta és la meva novel·la.



Comentaris
EldeGràcia
Ho sento, però no me'n puc estar de dir-ho: al meu parer, aquest home és dels pitjors escriptors contemporanis catalans. Vaig probar de llegir dues de les seves obres (El pont dels jueus i L'Arqueòleg), i només puc dir que són pèssimes.
Ramon
Bona entrevista!
Joan
És que sempre ha d'haver-HI... Voleu ger el favor d'escriure bé!
Totalment d'acord amb EldeGràcia
I vulguis que no, no deixa de ser un "mediàtic", garantia de desastre.
Pepe
Tal vez esté equivocado pero Jean León se le dedicó una calle en su Santander natal; se ha publicado su biografía, tiene una entrada en Wikipedia y se hizo un documental muy interesante sobre su vida. Tanto, tanto como desconocido.
Albert
Benvolgut, La història d'aquest home és arxiconeguda: ha estat objecte de certa quantitat d'articles i comentaris i fins i tot de documentals per a la televisió, un de fa uns deu anys que es va veure aquí, en castellà. Jo mateix m'havia plantejat fer-ne un al seu moment.

envia el comentari