Joan Rovira: "L’excessiva comoditat material ha fet que ens oblidem d'allò que és important”

L'escriptor, poeta i periodista Joan Rovira ens explica el seu llibre "Elegia d'Atenes" a partir de les seves vivències

Escriptor, poeta i periodista. Joan Rovira i Miret (Manresa, 1962) ens presenta el seu llibre, L’Elegia d’Atenes, guardonat a finals del 2016 amb el “XIII Premi Ciutat de Terrassa/Agustí Bartra de Poesia”. Aquest col·laborador habitual de la secció d’Opinió d’El Mónens fa una aproximació a les seves experiències i als llocs que ha visitat, que l’han inspirat a escriure el llibre.

 

L'escriptor, poeta i periodista Jordi Rovira | Jordi Borràs

 

Per què el nom "Elegia d'Atenes"?

 

L'Elegia és un gènere poeta grec, és un cant a les coses que han passat, originàriament a les persones que s'han mort. Actualment és un cant a la vida, a la nostàlgia o a la tristesa, és alguna cosa més. En aquest títol hi ha també un homenatge a dos autors molt importants. Un és en Carles Riba i l'altre és Agustí Bartra, que també té unes altres elegies entre les millors del segle XX. 

 

Al principi del llibre parles d'Atenes i de Terrassa. Què suposa per a tu cadascuna d'aquestes ciutats? 

 

  

Són els dos extrems de molts viatges. El llibre el vaig escriure fonamentalment l'estiu passat, aprofitant un viatge a Grècia. Els dos extrems són la ciutat en la que visc, Terrassa, i una de els moltes ciutats que en les que, si no m'hi agradaria viure, almenys sento que són meves. Grècia és un país d'elecció, és el país de la nostra cultura, del nostre origen, és el país al qual he anat sis o set vegades en la meva vida i m'hi sento com a casa. És el país de la llengua que havia començat a estudiar quan era molt jovenet, el grec bàsic, i ara el grec modern.

 

 

Entre quins anys s’han recollit els poemes del llibre?

 

Des de l’any noranta fins ara. És fruit d’una escriptura abandonada i represa al llarg dels anys, però sí que fa referencia al procés que ha seguit aquell poema o aquells versos al llarg d’uns vint anys. Vint anys d’agafar-los, de deixar-los, de reprendre’ls, de rellegir-los i de canviar-los molt, perquè quan miro tots els esborranys del principi no s’assemblen en res. Aquest és el joc del diàleg del poeta.

 

Hi ha poemes situats a Lesbos, Florència, Greta o París. Els has escrit des de diversos llocs?

 

La majoria són llocs del Mediterrani. No deixa de ser el mateix país amb diferents llengües però amb el mateix origen. És sobretot un recorregut cultural. Alguns llocs tenen una força, no només pel seu nom. Per exemple, si et dic Isarlik, no et diu res. Però és un turó ressec que està a la costa de Turquia. Si et dic Troia, això ja et desperta més coses. Florència et desperta coses, a l'igual que París o Atenes. És aquesta força dels noms associats a vivències, altres meves o de llibres, depèn.

 

 

 


El llibre de Joan Rovira, "Elegia d'Atenes" | Jordi Borràs

 

Perquè geografia del poeta adolescent? 

 

El llibre és com un diàleg entre dos poetes. Un que tenia disset anys, que somiava en escriure i ser poeta, que ho va deixar durant molt temps i es va convertir en periodista. El llibre dialoga sovint entre aquell poeta jove de disset anys, que tenia com a mestre a Agustí Bartra, i que es mira a si mateix, s'ha fet més gran, que ha perdut molts somnis pel camí, però no ha perdut el seu principal somni: ser escriptor, que és el que ara estic intentant fer.

 

Què ha suposat per a tu Agustí Bartra?

 

Jo tenia setze anyets quan el vaig conèixer. És el mestre d'aquell "nano" que volia ser poeta o escriptor. Em va obrir les portes perquè anava a fer una entrevista per a l'escola, i li vaig explicar que jo escrivia poemes. Em va dir que tornés, que li anés portant coses, i ell me les corregia, m'estripava els poemes i me'ls tirava per terra. Van ser tres o quatre anys d'aprenentatge i per a mi va ser el primer poeta de veritat que vaig conèixer, i em va posar en connexió amb una història que jo desconeixia completament: la de la literatura catalana del segle XX.

 

A més d'ell, quins altres autors t'han inspirat?

 

Alguns d'ells són Walt Whitman, Emily Dickinson –una poeta americana molt poc coneguda del segle XIX– García Lorca, Ausiàs March, etc. Tampoc és un club molt exclusiu, canvia amb el temps, els autors van i venen.

 

Quan vas decidir que volies ser poeta?

 

Quan tenia setze anys. A vegades hi ha gent que sent la seva vocació i gent que no la sent clar. Jo ho tenia molt clar, tampoc et sé dir el perquè, però sentia que volia ser allò. Tot i així, al llarg del camí, aprens que és ser escriptor o ser poeta. Jo he tingut sempre una vocació: la del periodisme i la de l'escriptura. Són paral·leles, però són visions molt diferents del món. Una és més des del jo, i l'altre és més des del que passa.

 

Et consideres més periodista o poeta? 
 

Les dues coses. Em defineixo com a escriptor, periodista i poeta. Faig una diferència entre escriptor i poeta perquè el meu somni és ser escriptor i dedicar-me a la narrativa, i això de la poesia ha sigut gairebé com un regal del destí. Una de les coses que m'ha aportat el periodisme és que no importa el gruix del text, el que és important és dir les coses amb les mínimes paraules.

 


Entrevista a Joan Rovira | Jordi Borràs

 

Quin ha estat el lloc que més t'ha inspirat en el moment d'escriure? 

 

Troia. Troia no és res, és un turó perdut a la costa de Turquia. No hi ha res, tot és molt mínim, però aquella terra és plena d'històries i de poesia. Poder veure aquell lloc, ser allà on han passat totes aquestes coses, em va impressionar molt. I el que més, a la que estàs allà entens moltes coses de la Ilíada. Per exemple, sempre es diu que és la ciutat ventosa, la ciutat del vent. Tu arribes a dalt i fa un tipus de vent que et posa els pèls de punta, ja que és el mateix vent que sentia Aquil·les o sentia Liceu. Té una força impressionant, desperta gairebé tota la història de la literatura occidental, ja que en bona part neix allà.

 

Què és per a tu la poesia?

 

És un intent d'explicar-te i d'explicar el món en el qual vius. Ets tu en relació al món. És un diàleg entre la teva experiència, els teus viatges, la teva vida quotidiana, les lluites de cada dia, però disfressats i vestits de poesia. Potser la poesia és condensar la vida, però no és gaire diferent del que fa una cançó. Una mala o bona cançó té aquesta força també, i té la capacitat de dir-te alguna cosa que sembla que hagi estat escrit per a tu, que t'hi sents reconegut. Potser has tingut una vida molt diferent de la del poeta o músic, però hi ha alguna cosa que et toca la fibra. Per a mi, aquesta és la poesia bona.

 

T'ha ajudat la música a escriure?

 

Els llocs i les experiències tenen una banda sonora per nosaltres. Tenim experiències lligades a una platja, una festa, un camp... Que tenen una relació amb alguna cançó. Les cançons d'un vídeo de Youtube representen el llibre, les he escoltat sovint mentre escrivia poemes aquests anys, i també em recorden això. Et diuen alguna cosa, i a qui tingui la paciència d'escoltar-la podrà veure el llibre, ja que acompanyen alguns dels poemes d'aquest. La música i la poesia neixen juntes, s'han separat amb els anys però han tornat després. La gent que té una intenció més autèntica fan poesia també. Bob Dylan, Leonard Cohen, no són tan diferents, al cap i a la fi. L'últim és un dels grans poetes del segle XX, potser és millor poeta que cantant.

 

 

Quina és la situació de la poesia en el món actual?

 

Avui en dia, per desgràcia, la literatura s'ha convertit en un exercici de màrqueting. No tot, però en bona part sí. S'estableix un tipus de públic fins que s'acaba aquell tipus de mercat i es busca un altre. Es ven com si fossin cotxes o roba. S'entén que no tot és per tothom. Crec que cada vegada veig llibres molt iguals. És com si el producte sortís del motlle, ja no serveix. La poesia sembla que ja no té interès editorial, l'objectiu és recuperar la inversió. La pressió comercial ja no hi és. Saps que en algun lloc hi haurà ànimes similars, que poden compartir el que tu has escrit o el que tu has sentit. Una de les coses bones de presentar un llibre en forma de tour és que descobreixes moltes d'aquestes ànimes bessones: una senyora, un nano d'allà, etc. I dius ostres, és un plaer tan gran descobrir gent així! Descobreixes altres maneres de veure la vida, d'entendre't amb els poemes, o que alguns t'ensenyin els seus. És una porta oberta a tot un món gràcies a uns poemes que vas escriure durant l'estiu.

 

 

Creus que la poesia està dirigida a un públic molt específic?

 

L'elitisme de la poesia, que l'ha acompanyat durant molts anys, defensa que aquesta està reservada per a persones molt cultes. Això és un error gravíssim dels poetes i dels lectors. La poesia és per a tothom i s'hi ha de poder arribar, és una cosa que és sagrada perquè toca el cor, però no perquè estigui només a persones de molta intel·ligència o cultes. De vegades veig gent que sembla que no tingui ganes de ser entès, de vegades per demostrar el molt que sap. Jo crec en la força de la senzillesa, que va acompanyada de l'honestedat i de ser autèntic, i després cadascú que pensi el que vulgui.

 

Entrevista a Jordi Rovira | Jordi Borràs

 

Quina importància creus que tenen els sentiments o les emocions a l'hora d'escriure poesia?

 

Hi ha temes que es diu que sempre escrivim sobre el mateix, però tots els humans tenim un estil de vida similar i ens succeeixen coses semblants. No és que les veiem igual avui que fa 2000 anys, però hi ha una sèrie de sentiments profunds que són compartits per gent molt diversa. Com que en el fons el que vol la poesia és tocar l'ànima dels altres, acabes anant a parar al que és essencial. Potser un dia estàs emprenyat per una multa, l'esbroncada del teu jefe a la feina, problemes de diners que tens... Però hi ha alguna cosa que és més essencial, i la poesia ho vol buscar. L'essència de la vida al final és això: la mort, l'amor, el destí, la màgia de la bellesa, el món en què vivim, l'amistat, la lluita. Són emocions que tots sentim alguna vegada, i això és el que fa que connectem a través d'un llibre o un poema.

 

Què són per a tu les paraules?

 

En una de les presentacions del llibre, en Jaume Aulet, que és professor de la UAB, va fer de professor, va agafar uns poemes i va començar a analitzar-ne les paraules i els sons que hi havia. En aquell moment vaig pensar que sort que portava un bolígraf, ja que m’acabava d’explicar un poema des d’un punt de vista molt tècnic i lingüístic. Sí que és veritat que la paraula és parenta de la música, de la mateixa manera que ho és de la idea. És potser una mena de triangle: paraula, música, idea. La poesia té música encara que no estigui acompanyada per cap instrument. Sempre busques aquesta musicalitat però també la busques en una novel·la o un conte. Jo crec que la paraula seria això, música i idees.

 

Quina lliçó t'ha donat la vida?

 

Que has de lluitar pels teus somnis. Estic fent el que volia fer fa trenta anys, per tant, ho hauria d'haver fet fa trenta anys. Aquesta és la lliçó, m'hauria estalviat moltes neures, molts mals de cap i moltes frustracions. A vegades la clau de la felicitat és justament tornar a allò que volies al principi, i si no ho fas t'ho vas recordant constantment. Ningú aconsegueix fer realitat els seus somnis, ningú. Però si no segueixes el que verdaderament vols, et sents com si estiguessis traint-te a tu mateix. No estic dient que el camí hagi estat dolent, però sí que vas pel camí dient "sí, sí això està bé, però no és exactament el que vull fer".

 

És això un error característic de la seva generació?

 

A a les èpoques que les coses van bé, la gent és molt més conservadora. Jo sóc de la generació del baby boom, que hem tirat endavant el país i l’arruïnarem quan ens jubilem. Hem treballat molt, però hem tingut oportunitats econòmiques molt més ràpides. De seguida, tot i que amb esforços, em vaig poder comprar un cotxe, llogar un pis i tenir una feina més o menys bona. En aquell moment et vas posant dins d’una màquina que t’impedeix fer altres coses. Els de la generació “millenial” s’han trobat bloquejats, i al conviure amb la precarietat laboral (que no és que això s’hagi de celebrar) potser tenen la sort de fer coses més interessants i no atrapar-se per coses que al final s’han demostrat que no eren res. Es diu que els poetes han de passar gana, ni tant ni tan poc. Però l’excessiva comoditat material que hi ha hagut des de la dècada dels vuitanta fins als inicis del segle XXI ha fet també que la gent s’acomodés massa en allò material, oblidant-se del que de veritat importa. Es pot viure sense tant, sense arrossegar tantes càrregues.

 

Seguiràs escrivint?

 

Sí, segur. Però m’agradaria fer novel·les. De moment en tinc preparada una que és la d’aquest llibre de poesia. És la cara novel·lística d’aquest llibre de poemes. Ara toca lluitar i treballar. També tinc alguns altres projectes, però el que vull dedicar-me és a escriure com a novel·lista, tot i que no renuncio a la poesia ara que l’he retrobada.

 



Comentaris
fu man txu
Joan Rovira: "L’excessiva comoditat material ha fet que ens oblidem d'allò que és important”. Totalment d´acord. Els unionistes son unionistes perque no coneixen la llibertat i l´autentica democracia. Si les coneixesin seixarien de ser unionistes immediatament.
De-res
excessiva comoditat material ? però que cony diu aquest astronauta? A molts que es posen a escriure s'emborratxen de paraules i al final no saben tornar al punt de partida. Viuen en un món paral·lel aliè a la nostra realitat. Ara tenim més mitjans i tenir dreceres per fer més feina, i més que ens en donen, i no pas per fer el bufanúvols.
Agusti
I per què poder fer més feina és quelcom en si mateix bo i desitjable ? Per què qüestionar-ho comporta ser un bufanuvols ? El seu comentari mateix acaba per donar la rao al poeta en qüestio...
De-res
Agustí : si ets del gremi que pontifica amb la màquina d'escriure o amb l'ordinador entenc la teva resposta, el cas es anar pentinant el gat; si ets dels que cada dia s'ha de guanyar les garrofes es que no has entès res.

envia el comentari