Arnau Aymerich, cantant d'Ebri Knight: "Ens pensem que l'Estat espanyol està ple de fatxes, i no és així"

El grup català publica el seu cinquè disc, 'Guerrilla', un àlbum "parit" en plena convulsió a Catalunya per la celebració del referèndum de l'1 d'octubre
Arnau Aymerich i Albert Avilés, components d'Ebri Knight
Arnau Aymerich i Albert Avilés, components d'Ebri Knight | JORDI BORRÀS

 

El grup català Ebri Knight està en plena promoció del seu nou disc, 'Guerrilla'. Es tracta d'un àlbum impregant d'actualitat, des de la commoció a Catalunya per l'1 d'octubre fins a l'actual lluita feminista per gunyar espai per la dona. 'El Món' parla amb dos components de la formació, l'Arnau Aymerich (cantant) i l'Albert Avilés (baixista). En aquesta entrevista expliquen les principals novetats del disc i la relació que les lletres tenen amb tot el que està passant al país. Actuen aquest dissabte a la sala Razzmatazz de Barcelona i en breu es presenten també a Madrid.

 

Què representa per vosaltres el nou disc, ‘Guerrilla’?

 

Albert Avilés: És el cinquè disc del grup, el quart en estudi. És el disc que ha aconseguit el so que fa anys que buscàvem, que s’acosta més al directe enèrgic que té Ebri Knight.

 

Heu fet doncs una evolució cap una música més dura?

 

Arnau Aymerich: Sí, creiem que ha estat una evolució cap a endurir el so i el projecte. Estem en un procés de professionalització del grup, estem a punt de constituir-nos com a cooperativa, deixant les respectives feines que encara manteníem per formar ja una banda que visqui de la música. Per tant, el que estem intentant fer és, de la manera més sòlida possible, explotar el nostre so i el nostre missatge. Amb aquest disc hem aconseguit la majoria d’objectius que ens havíem proposat, un dels quals era aconseguir aquest so més dur, una base compacta, amb més importància de les guitarres, de l’energia rock i punk, però també amb més veus i un missatge més explícit, que aporta ingredients nous que ho fan interessant.

 

Viure de la música en català sona a utopia o esteu comprovant que és possible?

 

Albert: Esperem que no ho sigui. Ara mateix nosaltres ho estem intentant. Creiem que és possible. Més que viure és sobreviure, però al cap i a la fi és la feina que hem decidit fer i, tot i que sigui molt complicada, per això ens hi deixem les banyes.

 

Arnau: No és utopia perquè hi ha grups que canten en català.

 

Quins són els principals entrebancs per fer-ho possible?

 

Arnau: N’hi ha un que és molt important i és que nosaltres des el principi fem música combativa. Això vol dir que els mitjans han de tenir alguna excusa per superar aquest prejudici. Moltes vegades ens trobem que hi ha grups en català que en els darrers deu o 15 anys estaven tocant a tota Europa, i els mitjans d’aquí, a banda dels especialitzats o alternatius, pràcticament els silenciaven. L’altre entrebanc és la indústria de la música. El que fa és donar de menjar a molts intermediaris i al final maltractar sobretot els músics. Els autors tenen una sèrie de mecanismes per viure durant el temps sense fer el brot. Ens trobem molts grups de música que no toquen perquè viuen dels drets d’autor, però els músics tenen aquesta dificultat.

 

Albert: I les polítiques públiques que tenim ara mateix en aquest Estat. Les polítiques culturals són més un entrebanc per exercir la feina artística, que no pas una facilitat per poder-te dedicar de manera professional a la cultura.

 

I a nivell de Generalitat? Segueix la mateixa dinàmica que l’Estat?

 

Arnau: No hi pot haver la mateixa dinàmica per una raó molt senzilla, que és que l’Estat fomenta una cosa tan salvatge com és la tauromàquia i aporta una quantitat de diners inhumana i per tant és una cosa que la Generalitat no fa, encara que aquí també tenim els nostres correbous i les nostres contradiccions. Però la mateixa vara de mesurar no es pot fer servir l’un per l’altre perquè hi ha això.

 

Albert: La Generalitat ha intentat moltes vegades instaurar noves polítiques culturals que des de l’Estat s’han aturat. Tot el que són les ajudes a l’audiovisual a través de canons ara estan aturades pel Tribunal Constitucional. Són traves en la creació cultural. L’Estat té una voluntat de fomentar una cultura que aquí no es té i per tant no es pot valorar de la mateixa manera.

 

Parlàveu que sou un grup combatiu, que us tanquen portes a mitjans generalistes, però ompliu en els concerts.

 

Arnau: Cada cop més.

 

Per tant el públic és molt important per a grups com el vostre... El que passa amb els mitjans és potser que hi ha algun criteri ideològic que fa que se us barri el pas?

 

Arnau: No, jo no crec que sigui ideològic. És un criteri que té a veure sobretot amb els intermediaris en el món de la música. Moltes vegades el que ens trobem és que segons quines empreses tenen unes portes més obertes en els mitjans. Llavors com que nosaltres hem decidit treballar sempre de la manera més autònoma possible i acompanyant-nos d’empreses i de companys de viatge més propers, petits i alternatius ens hem trobat que hem tingut les portes més tancades als mitjans generalistes.

 

Albert Avilés, en primer pla, i Arnau Aymerich al fons
Albert Avilés, en primer pla, i Arnau Aymerich al fons | JORDI BORRÀS

 

Quin és el marc ideològic en què situeu les vostres lletres?

 

Albert: ‘Guerrilla’ és un disc que s’ha parit el 2017. Vam començar a pensar-lo fa una mica més d’un any, vam decidir que la guerrilla, com a concepte, seria el fil conductor del disc i com a tal és un disc que està impregnat de tot l’any polític. Per tant, és un disc que té molts referents. També parlem de la memòria perquè entenem que la finalment és el que ens ha portat on som, però també és un disc que aborda temes d’actualitat que potser no són tan evidents en les lletres, però sí que hi ha molta influència de tot el que ha passat al país, de l’1 d’octubre, de la mobilització de la gent i al final de l’autoorganització del poble que, al cap i a la fi, és com una guerrilla.


Què heu volgut posar en relleu de l’1-O al vostre disc?

 

Arnau: L’1-O va passar enmig del procés creatiu del disc. El dia 30 de setembre vam dormir als col·legis electorals i el que vam viure milers de persones va ser una sensació d’empoderament popular sense precedents molt transversal, que no depenia de cap lideratge polític. Vam creure que d’això n’havíem de parlar. I a partir de l’1 d’octubre vam escriure una cançó, “Cridarem”, que fa referència al món dels bandolers, dels maquis, a aquesta vida clandestina que ha portat, en algun moment de la història d’aquest país, a persones concretes, a la dissidència, el sabotatge. Són referents que vam recordar quan estàvem defensant uns drets col·lectius en un dia concret de la nostra història recent. Això és un reflex, no només pels referents que formen part del nostre país i del nostre imaginari, sinó per com d’actual és aquesta idea.

 

Parleu de sabotatge... són referents que reivindiqueu com a solucions en la nova fase?

 

Arnau: L’1-O el va guanyar la clandestinitat. Això és una evidència i una lectura objectiva. L’1-O el vam guanyar, i per això ha passat el que ha passat, la clandestinitat i gràcies a què hi va haver gent que va actuar clandestinament. I això és el que ha posat en escac l’Estat i això és el que va desencadenar la violència institucional. El detonant precisament va ser que, a l’ombra fora de la mirada oficial i de les forces d’ocupació, es va fer l’1-O, es va fer un referèndum, i no només això, sinó que l’única solució que va trobar l’Estat va ser una que, a ulls del món, va ser una autèntica vergonya. Això ens va enfortir com a poble i va empobrir l’Estat espanyol com a Estat i com a institució amb tot el que té darrere, la monarquia i el sistema judicial.

 

Precisament la monarquia la toqueu en el disc?

 

Albert: La toquem, la toquem.

 

La deixeu malparada?

 

Albert: A ‘Guerrilla’ fem una petita referència a la monarquia i a l’autoorganització, a com la gent està lluitant contra això. Ho vam veure l’altre dia al carrer, la rebuda que va tenir Felip VI al Palau de la Música es va veure arreu del món, no tan com hauria d’haver estat, però sí a través de les xarxes vam aconseguir arribar a molta gent. El rei ha de veure perillar el seu tron i crec que ara mateix, amb tot el que estem vivint, des de la condemna a Valtonyc fins a la rebuda que va tenir el rei, té una posició incòmode.

 

Us poseu límits a l’hora d’abordar una figura com el rei després de veure el que està passant?

 

Arnau: Nosaltres ens trobem amb un privilegi en relació als rapers i és que el to que fem servir és molt menys perillós judicialment. Els rapers estan acostumats a tenir un to molt més directe i agressiu, encara que hi ha de tot. Nosaltres no ens hem trobat mai que per les nostres lletres tinguem algun problema d’aquest tipus. En aquest disc hem seguit amb el mateix to i no creiem que això passi. El problema no el tenim tant nosaltres sinó aquests grups que tenen un estil molt més directe i més valent, fins i tot.

 

Albert: Té tela que al 2018 haguem d’estar parlant d’anar amb compte amb les coses que diem. És una vergonya que un dret adquirit com és el de la llibertat d’expressió ara cada cop se’ns estigui restringint i hagis d’anar més en compte amb què dius, què penses i què piules. No ens hauríem d’estar plantejant si podem dir quelcom sobre el rei o no. S’hauria de poder dir qualsevol cosa sobre el rei, si ells poden dir qualsevol cosa sobre el poble.

 

Arnau: El que ens hauríem de plantejar no és què dius sobre el rei sinó si és normal que al 2018 hi hagi un Estat que encara es regeixi per aquesta institució absolutament medieval.

 

Els Ebri Knight durant l'entrevista amb 'El Món'
Els Ebri Knight durant l'entrevista amb 'El Món' | JORDI BORRÀS

 

La vostra gira passa per Madrid. Com enfoqueu un concert a la capital de l’Estat?

 

Albert: Crec que molt bé. Sempre que hem anat a Madrid ens hem sentit molt ben tractats. Tenim la sort que fent música hem pogut viatjar per tot l’Estat i conèixer molta gent que ens comprèn, que ens dona ple suport, que es solidaritza amb nosaltres i que per res té l’actitud que ens venen els mitjans de comunicació generalistes, on al final el que ressalten és la crispació i no la solidaritat entre els pobles que conformen l’Estat.

 

Arnau: És una cosa en la que intentem insistir molt. Quan sortim a fora volem insistir molt en què el nostre procés tracta de valors universals, que estem parlant de llibertat i de dignitat col·lectiva, que aquest procés no el vivim des d’un punt de vista identitari ni de pobles contra pobles, sinó un espai col·lectiu que està lluitant contra un Estat. I aquí hem de fer molta pedagogia en què quan hem sortit a fora el que ens hem trobat és gent amb estelades. Ens trobem col·lectius sencers que entenen el que estem fent i que comparteixen la nostra lluita, fins i tot. És important que ho sapiguem aquí perquè ens pensem que l’Estat espanyol bàsicament està ple de fatxes i això no és així.

 

Com s’aconsegueix cridar l’atenció a l’estranger cantant en català?

 

Albert: Són dos temes. Un és musical, que va més enllà de la lletra. Fem una música que per sort és molt fàcilment exportable. La majoria de pobles d’Europa i el món se senten identificats amb la música tradicional. I d’altra banda, anar al costat dels Talco, que és un grup ja consolidat a l’escena europea, també ens ha obert les portes.

 

Arnau: És molt important que tinguem en compte que hi ha un interès creixent pel que passa a Catalunya. Això ens està generant una mica més de demanda.

 

Us sentiu ambaixadors de la causa?

 

Arnau: Absolutament.  De fet ens pregunten molt allà on anem. Sobretot a Alemanya. Vam estar-hi a l’octubre, els dies abans de la declaració d’independència.

 

Albert: Vam viure el canvi perquè, quan hi vam anar al gener de l’any passat, la gent ens deia que no calia que féssim tanta insistència amb què érem catalans i que estàvem en un procés polític d’emancipació nacional. En canvi, a l’octubre la gent, després dels concerts, venia a preguntar-nos com havia anat i com ho vivíem. Veure tot aquest creixement t’omple d’orgull i de responsabilitat de poder explicar el que està passant aquí a Europa i a gent que t’entén i comprèn.

 

En el disc incloeu un tema en castellà, un homenatge a Miguel Hernández...

 

Arnau: Aquesta cançó són versos de Miguel Hernández musicats. Surten del llibre ‘Viento del pueblo’. Teníem ganes de fer una cançó en castellà. No escrivim en castellà però és important que, explicant el que estem explicant, hi hagi cançons en castellà perquè quan anem a la resta de l’Estat la gent entengui que nosaltres no tenim cap problema amb les llengües del món, que la nostra llengua és el català i per tant la fem sevir per cantar, però que el que fem és recuperar versos d’un autor valencià que va fer sevir la lletra per explicar el que es va viure durant la guerra civil. És un autor que segurament sobretot aquí a Catalunya no sé per què ha estat de vegades molt menys homenatjat i visibilitzat del que es mereix. És un dels grans poetes de la primera meitat de segle als Països Catalans i joc rec que un figura com ell es mereixia que intentéssim visibilitzar-lo. Creiem que és una de les grans cançons que tenim en aquest disc i de la que estem més orgullosos. També ens serveix per explicar que durant la guerra civil tots els pobles de l’Estat van lluitar colze a colze contra el feixisme.


Arnau Aymerich, cantant d'Ebri Knight
Arnau Aymerich, cantant d'Ebri Knight | JORDI BORRÀS

 

Us considereu un grup de resistència o no estem en aquest escenari?

 

Arnau: Sí, lluitem contra moltes coses que no ens agraden del món de la música. I penso que el concepte de guerrilla ens serveix per explicar el nostre moviment dins del panorama. Que ens estiguem constituint com a cooperativa, amb tots els desavantatges que això comporta, és un procés que ens ha portat molt temps de debats i assemblees. Fa molts anys que no funcionem de manera vertical.

 

Albert: Tothom qui forma part de la família d’Ebri Knight té veu a les nostres assemblees, comparteix el projecte i així els ho demanem.

 

Esteu satisfets?

 

Albert: Sí, és la única manera amb la que entenem que el projecte d’Ebri Knight pot créixer i professionalitzar-se.

 

Arnau: Més enllà d’això, hi ha una sèrie de valors que encara imperen perquè els patim i els vivim. Tot i que alguns, com a homes, no els patim nosaltres. No només l’estigma de les drogues, que encara segueix sent una realitat, sinó aquest masclisme violent i imperant que nosaltres, com a homes, ens sentim corresponsables d’anar-lo destruint i, a més, tot el sistema de funcionament de la indústria musical. Els músics som els principals responsables perquè no ens hem organitzat, just ara aquests últims anys estan començat a sortir algunes experiències de defensa de drets laborals dels artistes. Hi ha molta feina a fer i nosaltres en som actors.

 

Com afecta el masclisme a la música? El paper de la dona com a figura sexy?

 

Arnau: No només això. També la poca presència femenina que hi ha. Moltes vegades les dones en les bandes s’acaben cosificant en el moment de tocar. Toquen amb menys roba, o tenen un paper de complement de coristes, també en els cartells de festival la presència femenina és molt minoritària. Les dones estan lluitant per tenir el paper que es mereixen, que no és un altre que el mateix que hauríem de tenir els homes, fins i tot una mica més per justícia històrica.

 

Però vosaltres sou tot homes.

 

Arnau: Sí.

 

Albert: I som conscients d’això, per això intentem que el feminisme sigui una de les lluites que reivindiquem, sent conscients que tenim una posició de privilegi i que hem d’acompanyar les dones i les artistes en el seu treball i el feminisme. En cap cas abanderar aquesta lluita, ni dir com a ha de ser res. Ser conscients que el nostre paper és cedir els espais que ara estan dominats per homes a les dones.

 

Arnau: Nosaltres som producte d’això. Al llarg dels anys tots els canvis que hem tingut han estat masculins.

 

Albert: A la que creixes i et professionalitzes hi ha moltes menys dones perquè precisament en el món de la música està tot pensat perquè els homes segueixin tenint el poder.



Comentaris
me mondo menos
"És important que ho sapiguem aquí perquè ens pensem que l’Estat espanyol bàsicament està ple de fatxes i això no és així." hallelujah, si esto me lo cuentan que iba a salir destacado en el mòn hubiera pensado que eran los inocentes
Fènix Negre
Cert,està ple de rates que mereixen l'extinció.
Ramon
Ben cert, no tots els espanyols són "fatxes". Tots són enemics nostres, tots són enemics de la nació catalana, tots són enemics de Catalunya, però no tots són "fatxes". Anticatalans del primer a l'últim però n'hi ha de qualsevol ideologia des de l'extrema dreta a l'extrema esquerra. Tot i que no sé què recontracony ens ha d'importar aquest matís a nosaltres, els catalans.
me mondo
Ramon @Ramon Ben cert, no tots els espanyols són "fatxes". Tots són enemics nostres, tots són enemics de la nació catalana. TIENE NOMBRE LO SUYO, PARANOIA
Ramon
La primera decisió que hauríem de prendre de cara al proper intent d'alliberar-nos d'Espanya és la d'autoprohibir-nos taxativament l'ús de l'adjectiu "feixista" així com de tots llurs variants.
Marca
Feministes i castellans? Penso que hi ha gent millor per defensar.
Aimeric de Les Salines
Una gent tant jove i amb tanta actitud paternelista, com si aquí siguesim ignorants, no sapiguessim llegir i visquessim en una cova. Apart de poc originals amb el títol de l'àlbum que de segur no compraré, atés de com pensa aquesta gent...
Josep Pagès i Canaleta de CARDEDEU
NO TOTS SON FATXES Que diguin els noms dels que els creuen NO SON FATXES .TOTS SON FRANQUISTES I FATXES Son ANTI-CATALANS .Fora de Catalunya ATACAR A CATALUNYA I ELS CATALANS DONA MOLTS VOTS Si aixo no es ser FATXES Deu SER FAIXISTES .Vinga home ara estos benen a Defensar els que Ataquen a Catalunya amb el 155 EL PROCÉS INDEPENDENTISTA Si tenia que be fet un asunta IDENTITARI UN PAIS CATALUNYA CONTRA EL ESTAT ESPANYOL La LLengua Catalana LA UNICA OFICIAL Ques la que esta en PERILL
MARXEM JA
Potser no està ple de fatxes a l'antiga, però és ple de fatxes evolucionats. El feixisme també evoluciona. L'error és pensar q el fatxa actual és idèntic al fatxa dels anys 40. Avui han evolucionat i vesteixen d'Armani i fins i tot es presenten com demòcrates etc. Sí, a Espanya hi ha gent demòcrata i que val la pena,però les institucions, la justícia, els mitjans de comunicació, el gran poder econòmic, la policia, la GC, les majories parlamentaries, etc estan en mans dels fatxes evolucionats.
NO
No són fatxes, són BORREGOS.
Fat Boy
No, que va. Som nosaltres que estem carregats de manies. Nomes cal veure qui guanya les eleccions i com son els que son a l'oposicio.
Fart de fachas
Es penseu que no u sabem? tots no son fachas peró el que u son tenen relevancia política, amb els mitjans somprats destilan el seu verí que la resta sels creu i sense pensar gaire -el païs no sol pensar sino amb els budells- tot aixó els fa en conjunt anti catalans, NO CAL SER FATCHA PER ALINEARSE CONTRA CATALUNYA.
cal mejar més sopes
És evident que a Espanya no tot són fatxes, però quan es qüestiona la sagrada unidad de la patria, tots, siguin de dretes o d'esquerres, es comporten com supremacistes. Només cal llegir una mica d'història per adonar-se que és quelcom invariable. Encara més, jo els recomanaria un llibre anomenat "Els morts sota el menjador", curt (no arriba a 100 pàg.) però molt i molt instructiu al respecte.
OsPedrer
Nanos, si us penseu que l'estat espanyol NO està ple de fatxes és que NO penseu. PLE DE FATXES D?ESQUERRES I DE DRETES
Ja n'hi ha prou de donar-los peixet!
Aquest ven el seu producte a ña i els dora la píndola. Au va noi que no ens mamem el dit! Si és com dius què hi foten amagats dins la caverna? Ah sí arrecerats estan protegits i calentons escoltant les teves cançons. Prou de mamons! Que surtin!
I qué has de dir per vendre els discos.
LoPep
Santa innocència! Vejam. Si, envers nosaltres, a Espanya parlen com uns fatxes, es mouen com uns fatxes i actuen com uns fatxes, és que són uns fatxes. Les excepcions són poques. I molt valentes, precisament perquè saben perfectament on viuen.
Emili
"Ens pensem que l'Estat espanyol està ple de fatxes, i no és així" Tal vegada no és així però ho sembla. On són tots aquells progres defensors dels drets humans? Tots aquells que cridaven contra la guerra? Jo només he sentit unes tímides veu d'uns pocs de aquest auto-nomenats intel·lectuals
Noms a més també hi han falangistas,faxistas,borbons, i totas l'as especies caducadas
Esteu cegs, el país el tenen secuestrat els fatxes franquistas i borbo
No tots
Tenen raó a mitges, no tots són feixistes, també n'hi ha una bona part que són xenòfobs, molt especialment contra tot aquell que és català, és la seva especialitat. ja tindran temps per comprovar-ho si fan gires pel país veí. Tot i que no cal anar molt lluny per adonar-se'n, els colons espanyols que tenim a casa en són una bona mostra.
Gerard del Poblenou
España és l'únic país del món on va guanyar el feixisme (aliat del nazisme), aquesta és la realitat i per pura lògica a España sociologicament la majoria de la població és pro feixista.
Haha
Si, es cert, esta ple de gent democrata i tolerant que voten el PP sempre que poden. Aixó es el paper que fan i que tu no veus
ciutada universalista
S’ha dit que l’astronomia és una experiència d’humilitat i construcció de caràcter. Potser no hi ha millor demostració de la follia dels prejudicis humans que aquesta imatge distant del nostre món minúscul. Per a mi, subratlla la nostra responsabilitat a l’hora de tractar-nos els uns als altres més amablement, i de preservar aquest punt blau pàl·lid, l’única casa que sempre hem conegut.
La Terra és un escenari molt petit en una vasta arena còsmica. Penseu en els rius de sang vessada per tots aquells generals i emperadors de manera que, en la glòria i en el triomf, pogueren convertir-se en els amos momentanis d’una fracció d’un punt. Penseu en les crueltats inacabables comeses pels habitants d’una cantonada d’aquest píxel sobre els habitants difícilment distingibles d’alguna altra cantonada, com són de freqüents els seus malentesos, com es desviuen per matar-se els uns als altr
ciutada universalista
El nostre posicionament, la nostra autoimportància imaginada, la il·lusió de tenir alguna posició privilegiada en l’Univers, són desafiats per aquest punt de llum pàl·lid. El nostre planeta és un punt solitari en el gran embolcall de foscor còsmica. En la nostra obscuritat, en tota aquesta vastitud, no hi ha cap pista que indique que l’ajuda arribarà de qualsevol altre lloc per salvar-nos de nosaltres mateixos.
ciutada universalista
S’ha dit que l’astronomia és una experiència d’humilitat i construcció de caràcter. Potser no hi ha millor demostració de la follia dels prejudicis humans que aquesta imatge distant del nostre món minúscul. Per a mi, subratlla la nostra responsabilitat a l’hora de tractar-nos els uns als altres més amablement, i de preservar aquest punt blau pàl·lid, l’única casa que sempre hem conegut.gran molt gran carl sagan petits molt petits els cervells paleto estelados d'aquest pamflet.
Peret
Posem 49% fatxes i un altre 49% franquistes, queden 2% de excepcions que confirmen la regla.Dins d'aquest 2% n'hi han alguns que van als concerts d'aquets (?).
Parlar sense coneixement
L'Estat Espanyol no són els espanyols. L'Estat Espanyol son les institucions i lobbies, segrestades i controlades per una minoria totpoderosa. Els ciutadans d'Espanya són els súbdits i esclaus. Dir que l'Estat Espanyol no és feixista és no tenir ni idea del que estàs dient. Ja ho sabem que no tots els ciutadans en són, però no tinguis cap dubte que l'Estat Espanyol és un estat feixista 100% (d'acord, potser 95%).
Ramon
Més amunt n'hi ha un que concedeix que espanyols n'hi ha "fatxes" i d'altres que són "fatxes evolucionats". Antològic. Per emmarcar. La qüestió continua sent tenir-los per "fatxes". No gosem enfrontar-nos a Espanya sense primer etiquetar-la "fatxa". Necessitem emparar-nos en la hiperlegitimació progre. Mireu, sabatots, en relació amb la nació catalana els espanyols ja eren així segles abans que aparegués el primer feixisme. Eren així quan ni tan sols existia cap ens polític que es digués España.
Ferran López
Això que existeix una "literatura dels Països Catalans" presumptament multilingüe és una de les aberracions conceptuals més grosses que he llegit d'ençà de la genialitat de Junqueras del 2012.
Ramon
L'afirmació que l'estat espanyol és "feixista" només hi ha un lloc del món on pugui fer-se i que la reacció del conjunt de la societat no sigui la de pensar que qui l'ha feta està perquè el tanquin en un frenopàtic. Que és un estat enemic mortal de la nació catalana, per descomptadíssim. Però per què aquesta necessitat de dir-los "feixistes"? I per què no caníbals? El canibalisme genera més rebuig encara. Ja posats, digueu-los caníbals. Que caníbals no en són? Coi, tampoc feixistes.
Ramon
Identificar Espanya amb el feixisme és quelcom pitjor que una estupidesa que no ens la comprarà ningú d'enlloc del món mundial i quelcom pitjor que una errada conceptual. És quelcom que deriva inexorablement a posar-li primer el cul com a mal menor, com a policia bo, a l'Espanya que s'autoanomena antifeixista o antifranquista. I després a preferir aquesta Espanya d'esquerres a la resta de la nació catalana. Què dic, la resta? Al conjunt, al propi concepte de nació catalana!
Ramon
Aquest encaterinament imbècil amb l'esquerra espanyola, aquest preferir-la a la Catalunya que no és tant d'esquerres, els anys 30 del segle passat ja va ser un error que va dur-nos a la catàstrofe més absoluta. Però, actualment, amb la colonització que hem sofert entremig, aquesta pulsió a posar-li el cul a l'esquerra espanyola fent-li fins i tot el joc en la guerra bruta contra la resta del catalanisme polític ja no és només un error sinó també un horror. Prou, prou, prou d'ERC!!!
Ramon
Com no podia ser d'altra manera, ja hi ha l'èinstein de torn que ens ve amb la xerrameca universalista. Doncs se gira feina, perquè això que els nacionalistes catalans volem per Catalunya i que ell tant intenta ridiculitzar és el que té o vol per la seva nació pràcticament la humanitat sencera llevat de tòtiles que s'empassen puerils xerrameques d'intenció neutralitzadora així en nacions que se les vol assimilar.
Enric
A veure savi, parla per tu i no diguis "ens pensem". Jo fa molt de temos que saboa que no tots els espanyols son ffatxes. Igual que sé que la part d'espanyols que entenen una mica el que es mou en aquest país nostre i estant disposats a trobar un bon veinatge anb Catalunya son una minoria admirable alhora que silenciada. La trista realitat és que el progressisme espanyol no ha pogut bastir un discurs alternatiu al imposat des del nacionalisme espanyol més ranci
Marc
Una pregunta: Tots els que disserteu sobre l'existència de fatxes a Espanya, més enllà del titular, us heu arribat a llegir l'entrevista? Si la majoria de vosaltres segur que mireu FAQS i babegeu cada cop que la Talegón, en Losada o gent com en Suso del Toro fan un discurs obert cap a Catalunya. No penseu què existeix gent així a Espanya? A ateneus, sindicats, organitzacions juvenils, casals okupats, mitjans de comunicació alternatiu? Sortiu i viatgeu poc.
Podemos pero no queremos
Marc i on són tota aquesta gent d'Atenes, organitzacions juvenils, etc, etc,? Pregunto on són? Jo t'ho dic passant de nosaltres, no volen mullar-se. L'esquerra ñola mai ha estat a l'alçada de res, només de mirar-se el melic, el seu!

envia el comentari