Fa quaranta anys, Marco va trobar la seva mare

La recerca desesperada del personatge va magnetitzar -i angoixar- tota una generació de nens que ara estan a l'entorn de la cinquantena
Marco i el seu mico

 

El gener de 1976, Fuji TV va emetre el primer capítol d'una sèrie de dibuixos animats basada en el relat "Dels Apenins als Andes" (Dagli Appennini alle Ande), un dels capítols de la novel·la "Cor" (Cuore), de l'italià Edmondo de Amicis (1846-1908), un nacionalista d'esquerres que va ser molt apreciat pel feixisme -bastant després de la seva mort- a causa la seva obra, orientada a l'educació ètica i patriòtica dels lectors infantils. Nippon Animation, un estudi especialitzat en l'adaptació de novel·les occidentals, va endevinar-ne les possibilitats i va convertir el relat, ambientat en el drama de l'emigració massiva dels italians a Europa i Amèrica, en una sèrie de 52 capítols de 20 minuts de durada dirigida per Isao Takahata, un dels creadors més innovadors de l'anime, un estil d'animació aleshores incipient.

 

El Marco japonès rebaixa la seva edat dels 13 anys originals fins als 6 o 7 amb què arrencava a la televisió -el personatge evolucionava fins una aparença de 8 o 9, als capítols finals-, una edat xocant en un nen que protagonitzava una recerca transcontinental de la seva mare, des de Gènova fins a Tucumán, a l'Argentina. Per dulcificar la proesa, els animadors de Nippon van afegir-li, de collita pròpia, un mico blanc, que acompanyava el nen a tot arreu i que va rebre tants noms com traductors se'n van ocupar. Petit, negre i blanc, potser la versió portuguesa (Dominó) era la més inspirada, però en castellà va ser batejat com a Amedio. Un nom estrany, que va provocar una curiosa confusió que encara dura, com es pot comprovar a Facebook: Yo también pensaba que el mono de Marco se llamaba AmeLio. Marco també comparteix gran part del camí amb una família de titellaires que fa més o menys el mateix viatge en busca, en el seu cas, de la subsistència que se'ls havia fet impossible a Itàlia.

 

TVE va comprar Marco el 1977 i la va programar immediatament. Però, a diferència de Heidi, la sèrie anterior, Marco basava el fil argumental en un dramatisme difícil de combinar amb el públic infantil, que patia una angoixa permanent en la recerca frustrada de la mare. Això va fer que els programadors d'aquella època de televisió única decidissin que Marco havia de trobar la mare quan abans millor, retallant la durada d'alguns capítols i, a partir del mes d'octubre, emetent-los de dos en dos. Tot plegat va implicar que, a l'Estat espanyol, el reencontre -amb una mare malalta que es recupera, miraculosament, gràcies al fill- es produís, feliçment, el 19 de novembre de 1977. En el capítol final, la sola presència de Marco fa que la mare passi de l'agonia a la salut en qüestió de tres minuts. Però el fet és que, amb una recerca tan llarga i angoixosa, l'experiència va resultar tan traumàtica per al públic infantil que TVE va reorientar les compres cap a altres mercats. El substitut immediat de Marco va ser una sèrie alemanya amb personatges reals, "Miguel el travieso", que va passar amb més pena que glòria.

 

Arriba el marxandatge

 

Heidi i Marco van obrir el mercat televisiu espanyol al marxandatge a gran escala. De Marco se'n van comercialitzar llibres, una revista Marco, cromos, joguines, ninots, trencaclosques, guardioles, llançols, carteres escolars, llàpis, plastilina, jocs de regles i esquadres, ceres de colors, quaderns per colorejar, jocs de cartes, iogurts (amb cromos) i fins i tot vestits, a més de discos i cassets de l'època. Alguns d'aquests objectes encara són accessibles i apreciats pels col·leccionistes. Aquest ninot de finals dels setanta, per exemple, s'ha posat a la venda per 70 euros. Més barats, aquests cromos de Danone es poden adquirir per 12 euros.

 

La banda sonora també es va fer enormement popular, impulsant una carrera musical curta, però molt intensa, del nen José María López Pascual. Eren els temps de Parchís i Enrique y Ana i López Pascual, fill d'un dels integrants de Topolino Radio Orquesta (Casita de papel) va fer unes quantes gires. Actualment treballa de publicista i, com explicava en una de les escasses entrevistes que se li han fet, en queda ben poc d'aquell moment estelar: "La meva carrera artística ha estat molt, molt discreta. Com veus, no gaire gent recorda ja que va existir el nen que cantava "Marco", encara que sí la sèrie. He vist molts programes a la tele de tipus "què va passar amb ..." i investiguen què se'n va fer d'algun famós d'aquella època. A mi mai no m'han cridat per a res semblant, així que això et dóna una bona pista de com podria valorar la meva carrera professional com a cantant".

 

Un cop va trobar la mare, Marco ja no tenia sentit. Ni Edmondo de Amicis ni els seus versionadors de Nippon Animation no es van plantejar mai per on aniria la vida posterior d'aquell personatge que no podia sobreviure, literàriament, a la pròpia angoixa de la recerca. I Marco va acabar arxivat al calaix de les angoixes infantils vinculades a la pèrdua temporal de la mare, al costat de Dumbo, però sempre a distància del trauma permanent que va significar l'orfandat cinegètica de Bambi.




Comentaris
caesar
Sr. Cot , un 10 !!, lectura para adultos....o ...niños espabilados....
Danone
M'encanta El Món. Felicitats!
Badalonina
Excel·lent!!!!!

envia el comentari