El doctor Carretero i la porta de la gàbia

"Per primera vegada en molts anys hi ha l’oportunitat de canviar les regles del joc en aquest estimat país nostre"

Anem al gra. La qüestió és: per què no podem fer com els espanyols però al revés? Per què al nostre país no? Per què a Catalunya els nacionalistes catalans no podem assolir un acord per fer realitat la sobirania política total? A Madrid no es fan tantes preguntes. Ni un sol diari, de la tendència que sigui, no ha publicat la més lleu crítica a l’acord PP-PSOE a Euskadi, que s’ha considerat que és el triomf de la democràcia (sic), la cohesió social (sic) i la garantia que calia per avançar en el camí de la pau a Euskadi (sic final). I tanmateix, no és el nostre camí cap a la independència i la llibertat, com a mínim, un valor tan honorable com el de la pau? Si ells ho tenen clar, per què nosaltres dubtem? Per què als nacionalistes catalans que ens importa un rave l’eix social (fins que tinguem algun poder real com per modificar-lo) se’ns acusa de falta d’ideologia i es passa de puntetes, abaixant la vista, davant de l’apoteosi espanyola d’aquests dies?

Però no, es veu que aquí hem de seguir jugant a dretes i esquerres mentre fem rodar una vegada i una altra el cilindre que hi ha a la gàbia per a ratolins en la que ens han confinat. Ho deia fa poc el professor Cardús i m’apropio de la seva metàfora rosegadora. Vinga a rodar. Per Catalunya, som-hi!, però sobretot gira. Roda i roda, eix social i eix nacional, roda i roda, eix social i eix nacional, roda i roda, etc. i etc. fins a l’infinit i més enllà. Buzz Lightyear i no pas Sant Jordi hauria de ser el nostre sant patró. De tant en tant algun ratolí es mareja i cau, exhaust, als encenalls de palla plens de cagadetes dels seus companys que segueixen enganxats, embogits, en aquell diabòlic i atrotinat poltre de tortures. Perquè la roda autonòmica segueix girant i girant i girant, amb precisió espanyola. Puntualment, les dosis de menjar, sempre deficitàries i escasses, arriben per tal que el joc continuï i no s’aturi. Ara rodalies l’any que ve; demà el finançament que ha de pactar-se d´un moment a l’altre, ja falta poc, ànims!, “pero vayan girando hombre, no se me acumulen, venga esas piernas, giren, giren”. Portem 300 anys rodant i delirant a la nòria. Ens hi hem acostumat tant que no ens hem adonat que a la gàbia hi ha una porta per sortir-ne.

S’ha acabat. Res no s’assembla més a un espanyol de dretes que un espanyol d’esquerres. Però mai no es diu el mateix dels catalans. Doncs, repeteixo, s’ha acabat. Per no tenir-los més enveja, he decidit actuar com ells. Vull viure fora de la gàbia. Com els espanyols.

El Sr. Carretero ha decidit plantejar un discurs senzillíssim, ell en diu centrar-se en l’eix nacional i jo en obrir la porta de la gàbia; ell afirma que vol aplicar un severíssim sentit ètic de la política i jo evitar emmerdar-me cada vegada que salto de la roda empès per un mal de cap insuportable. Per primera vegada en molts anys hi ha l’oportunitat de canviar les regles del joc en aquest estimat país nostre. Naturalment, s’ha corregut a titllar-lo de “programa simple i irrealitzable”. Però jo em pregunto, cal més doctrina que la llibertat de la nació? Cal més programa que la independència del teu país? Cal més estratègia que evitar radicalment el tacticisme estèril seguit fins ara? Cal més política que la mínima imprescindible per gestionar el petit artefacte aquest de la burocràcia autonòmica que ens han encolomat? I en canvi, d’altra banda, cal menys exigència que posar l’ètica cívica republicana al centre del debat? Cal menys compromís que el de fer un servei des de la societat civil i autodissoldre’s en assolir els objectius? Cal menys patriotisme i dignitat que el de qui només vol no renunciar en cap moment a ser un mateix?

Cada català té el deure inexcusable de reflexionar-hi tranquil•lament. Portem trenta anys de democràcia i l’experiència suficient per conèixer trajectòries, projectes i esperances de futur que ens ofereixen uns i altres. Serem ratolins, sí, però tenim una memòria d’elefants. Tots haurem de triar. Cada un seguirà la lluita des d´on cregui més convenient. Perquè, això sí, per sobre de tot, cal mantenir intacta la fraternitat nacionalista i evitar de matar-nos entre nosaltres. L’adversari continua essent Espanya, no ho oblidéssim mai. Ningú no pot alçar-se ni amb la bandera de la puresa ni amb la de la veritat absoluta. Ningú. Però és que a més a més la proposta del doctor Carretero no va per aquí, la seva alternativa, fascinant per la seva senzillesa i pragmatisme, es basa en interrogar-nos sobre si volem continuar el joc o si preferim canviar d’aires, de gàbia i de palla.




Comentaris

envia el comentari