El sastre ciclista

Relat arcaic

                                          Dibuix de Marta Vila-Puig

 

 

En Tomàs Solé s'havia dedicat sempre al ram de l'agulla: era sastre. Regentava el negoci i la botiga que havia heretat del seu pare que, com ell, es guanyà també la vida tallant i cosint roba. L'establiment, situat en els baixos de la seva casa del carrer major, era sobrí i espaiós. En l'estança entrant, un antic taulell de fusta de noguera, una prestatgeria amb teixits, un parell de cadires i a la paret dues romàntiques pintures. A ma dreta, penjats en un clau de ganxo, diversos patrons fets amb cartró i la taula de treball, prop de la que cosien el Tomàs, la Rosa -la seva muller- i el Felip, el seu únic fill que ajudava també a donar els milers de punts que calien per confeccionar una peça de roba. Al fons i rere una cortina, hi havia el provador en el que s'endevinava l'imprescindible mirall per poder seguir detingudament la prova dels vestits. 

 

La sastreria d'en Tomàs tenia una bona clientela; gent del poble i àdhuc forasters que apreciant el seu bon ofici es desplaçaven d'altres indrets per encarregar-li roba. Eren altres temps, avui ja no en queden de professionals com ell. Com tants altres quefers artesans, la sastreria ha perdut terreny davant l'allau de roba confeccionada que es pot trobar a qualsevol magatzem i a un preu relativament mòdic. És així. No tenim més remei que admetre-ho resignadament.

 

En Tomàs era home de vida senzilla. En aquells anys les despeses excessives i el consum exagerat eren per una majoria inabastables. Pocs es podien permetre el luxe d'esmerçar diners baldament: anaven molt escassos. Els gustos i les afeccions eren mínimes i calia supeditar-les a les pròpies possibilitats. A més del goig de practicar-les, s'aprofitaven per treure'n algun rendiment positiu. Això feia el Tomàs que era un ciclista empedreït, li agradava molt pedalejar i utilitzava la bicicleta per fer-hi sortides i excursions però, a més com a eina de treball. Al viure a pocs quilòmetres de Sabadell, ciutat a la que amb freqüència es desplaçava per comprar-hi teixits, en el bon temps hi anava gairebé sempre amb bicicleta, afrontant amb calma els quilòmetres que separaven el poble de la ciutat vallesana. 

 

Era admirable, perquè malgrat ésser força gran no defallia i mantenia coratjosament l'ànim indispensable per fer-ho. Gairebé un cop al més anava a Sabadell i es presentava al despatx dels fabricants de teixits amb el tradicional vestit de xeviot, mostrant encara en els pantalons les típiques pinces que utilitzaven els ciclistes per no embrutar-los amb la cadena de la bicicleta.

 

La del Tomàs era una bona eina: tenia alguns anys i per tant era més aviat feixuga, lluny dels models mínims i lleugers d'avui. Tan el quadre com la forquilla estaven pintats de negre; el manillar era corbat: dels de “carreres” -com deien abans-  i en el centre del  mateix hi portava un fanal que alimentava una petita dinamo, fregant -quan calia- el pneumàtic de la roda davantera. Les llantes eren de fusta -de les d'alumini ni se'n parlava- proveïdes de càmeres i gruixudes cobertes, que suportaven bé el pes del sastre ciclista. El canvi de velocitat -que s'accionava pel comandament situat en el quadre- aconseguia passar la cadena d'un pinyó a un altre de la roda motriu, segons aconsellés l'esforç o la marxa desitjada. El seient era de cuir, punxegut, com el que utilitzaven els corredors de l'època. Sobre la roda del darrere -recolzant-se en l'eix i collat al quadre- en Tomàs hi havia col·locat un bon “porta paquets”, que li feia un gran servei per lligar-hi els que s'emportava a casa, fruit de les seves compres.

 

L'arribada d'en Tomàs a qualsevol despatx sabadellenc era sempre molt ben rebuda. Feia molts anys que anava a comprar roba i era conegut en tot l'àmbit tèxtil de la ciutat: el tracte no es limitava a una rutinària compravenda. Quan feia acte de presència, els dependents i el mateix amo -si s'esqueia-  l'atenien personalment, fent-la petar una estona amb el sastre que sempre en tenia una per dir. Li plaia opinar sobre la qualitat dels diferents tipus de roba -era un gran entès- aportant la seva innata opinió que era tot hora ben escoltada. 

 

-Aquest xeviot escalfa més que el dimoni, deia emprant la seva particular parla i amb la seva 

veu inconfusible. I és que a més d'ésser un expert en teixits, era home de temperament obert i amb un bon sentit de l'humor. Humor que no desaprofitava practicar quan se li presentava la ocasió.

Les bromes, als pobles, solien estar a l'ordre del dia, tot i que anys enrere eren més freqüents i amb una manifesta intenció. En Tomàs n'era també un bon practicant. Veieu sinó: 

 

Un dels seus clients, veí del poble, a qui coneixia de molts anys, s'havia tornat darrerament força presumptuós pel fet d'haver heretat una bona fortuna. Gallardejava sovint de les peles que tenia, que com sol passar, havien donat un caire diferent a la seva vida. Això ho veia tothom, àdhuc en Tomàs, que un bon dia decidí amb el seu fill Felip, donar-li un escarment.

 

La ocasió és va presentar quan el nou ric va entrar una tarda a la botiga per encarregar un vestit. En Tomàs el va atendre complagut, mostrant-li sobre el taulell alguns dels “cortes” de la prestatgeria, entre els que, atenent recomanacions i propostes va seleccionar el que li semblà més adient per cobrir la seva corpulent anatomia.

 

Arribat el moment de prendre mides, el client, en Tomàs i el seu fill, entraren al provador, corregueren la cortina... i fou llavors quan en Tomàs posà en pràctica el seu pla, recomanant al client:

-Per prendre mides amb absoluta garantia caldrà que et posis sobre aquest paper, amb els braços i les cames obertes; es un mètode que fa “furor” a Anglaterra i que jo ja practico.

 

En Felip, el fill del sastre, va quedar perplex; no podia creure el que veia. El client, aquella baluerna d'home, iniciava la genuflexió per jeure damunt el paper d'embalar, tal com se li demanava. En Tomàs prengué el guix i començà a resseguir la silueta del client, que aguantava estoicament fins que el sastre arribà als dits de la ma i comença també a dibuixar-los un per un. En aquell instant s'adonà que era víctima d'una broma pesada i s'aixecà donant un gran salt. 

 

Tot i admetre que havia tardat força a reaccionar, el client, en Tomàs i el seu fill rigueren a gust una bona estona. El nou ric deuria treure profit de la facècia que serví almenys per amortir una mica els fums que gastava.  

 



Comentaris

envia el comentari