Recordant Albert Cusidó

Em costa escriure aquestes ratlles evocant-lo, ho faig ben a contracor

 

 

 

Fa ben poc que hem acomiadat l'Albert!

 

 

Em costa escriure aquestes ratlles evocant-lo, ho faig ben a contracor.

 

 

El degoteig d'adéus cada cop és més freqüent, se'm dona amb una cadència inquietant... m'hi porta l'edat. La majoria dels amics amb qui vaig compartir joventut han assolit els vuitanta: el pas del temps no perdona, ens doblega i queda enrere nostra imatge valenta i lluitadora.

 

 

La noticia de la mort de l'Albert em va trasbalsar. Tot hi conèixer el seu estat de salut  i  darreres recaigudes,  no la podia imaginar tan propera.

 

 

Si em remunto a molts anys enrere, apareixen les primeres imatges de l'amic coincidint a casa dels Balcells a Sabadell, recent arribat de Mèxic -on em sembla recordar- va viure amb els seus pares. Posteriorment i ja sempre més a Bellaterra els Cusidó foren dels primers que en els anys cinquanta construïren una bella casa, que podem contemplar intacte a l'avinguda Marcet. És una obra reeixida de l'arquitecte sabadellenc Gabriel Bracons, petit d'estatura però autor de projectes importants.

 

 

Jo entrava sovint a la torre, convidat pel pare de l'Albert per assistir a una de les sessions de cinema que feia amb un projector de 16 m/m. El cinema -que ja començava a interessar-me- i un aparell sonor d'aquella qualitat, m'atreien absolutament.

 

 

Sempre més coincidirem i ben sovint ens trobàvem en les nostres cases i les dels amics, per mantenir bones i recordades converses. I es que amb l'Albert donava goig parlar: afable, intel·ligent, amant de moltes coses que compartíem.

 

 

Amb ell i l'Eulàlia, havíem passat bones estones visionant cinema, escoltant musica o simplement parlant de Bellaterra i de vivències que teníem ben presents.

 

 

La finor de l'Albert quedava reflectida en les notes, escrits i comunicacions que sovint ens deixava a la bústia. El relat d'una passejada, una excursió, un retall de premsa amb allò que sabia que ens podia interessar...  A més l'Albert era un apassionat de les plantes, primordialment de les que trobava amagades en un marge o entre les runes d'una casa de muntanya i de les que també ens portava esqueixos, brots o llavors per poder-les plantar. Jo ho feia amb goig, agraint-li doblement el signe d'amistat i perquè, com diu Jordi Fàbregas -sensible jardiner- l'intercanvi ajuda a enfortir vincles, lligams i afectes.

 

Les que tinc avivades, obsequi de l'Albert, me'l ben recorden en aquests tristos moments.




Comentaris

envia el comentari