Encara una pinzellada més sobre Ca'ls Garriga

La ceràmica a Ca'ls Garriga Foto: Ignasi Roda

 

La memòria viva del Santiago Vila-Puig (amb guionet) ens fa tenir present que una comunitat s’enriqueix quan els que hi viuen saben mirar cap al passat per construir el futur. Si no ho fa, pot passar allò de "Qui perd els orígens perd la identitat" del Raimon. Per això les seves cròniques, les del Santiago, són tan valuoses. 

 

Al seu record de la casa Garriga, però, vull afegir la trista realitat. Ca'ls Garriga deixarà ben aviat d’existir perquè està molt malmesa. S’ha posat a la venda i, de fet, el que es ven és el terreny, perquè rescatar-la i tornar-la als seus orígens és una empresa reservada als romàntics amb caler llarg. Les coses són com són i les cases no són eternes, sobretot quan l’edificació ja era de per si d’equilibri estantís. 

 

Quan vaig entrevistar al Francesc Garriga per fer el llibre de Bellaterra, em va dir: Casa nostra no tenia fonaments. Els arquitectes ens deien que no patíssim perquè la casa tenia una teulada tan pesant que clavava la casa a terra. Però la cosa no ha anat per aquí i més aviat el pes de la teulada ha esclafat la casa. En puc donar fe després de visitar-la. El meu interès deriva de les meves funcions de president d’una Fundació amb patrimoni immobiliari, que es dedica a la infància, la salut i l’educació. 

 

Ja fa anys, però, que la casa va deixar de ser dels Garriga, tot i que el Francesc hi va viure fins a la seva mort. Després, el seu propietari se la va vendre a algú altre que, sembla, volia fer-hi una escola, idea impossible perquè ni la casa ni l’espai compleixen els requisits per a fer-ho. Ara, aquest nou propietari se la ven i el més probable és que s’enderroqui. Ca'ls Garriga, doncs, passarà a ser present en la memòria dels llibres i dels records personals, com el del Santiago i meu.. 

 

Hi ha però una cosa que pot perdurar i que m’he afanyat a rescatar, amb permís dels actuals propietàries, és clar, i és la ceràmica d'en Sallent que vàrem penjar al mur del carrer de casa seva en homenatjar-lo, l’any 1991. Una iniciativa de l’Associació Amics de Bellaterra. Aquest testimoni artístic i de gratitud bé que pot perdurar encara que sigui en un altre indret. Potser podríem demanar a la família Ramos de l’hostal que ens deixés posar la ceràmica en un lloc visible per als vianants i veïns de Bellaterra. L’hostal Sant Pancraç, parada i fonda regular del Francesc Garriga durant molts anys i lloc entranyable per a ell, bé podria ser el destí d’aquesta ceràmica dedicada al seu pare. Fins i tot podríem encarregar-ne una de nova dedicada al Francesc, poeta Bellaterrenc que va morir fa 3 anys i muntar un acte per a la diada de Sant Jordi. Una bell acte per a incloure en les activitats de la Unió de Veïns. Queda dit!

 

 




Comentaris

envia el comentari