Autos del meu record a Bellaterra: OPEL RECORD de 1953

 

OPEL RECORD de 1953

 

Parlava del difícil que era fer-se amb un automòbil nou de trinca en aquell temps. Doncs bé, en el cas de l’Opel Record el miracle es produí, perquè aconseguirem que el ministeri de Comerç ens adjudiqués un dels pocs vehicles d’aquest tipus que entraren a la península.

 

 

Va ésser un veritable esdeveniment! El cotxe era una autèntica "Tanagra", com va dir un amic al veure’l. Tenia miradors. El seu disseny, revolucionari per l’època, era molt diferent del dels Olympia que de feia temps fabricava la marca alemanya. Si aquests mantingueren unes línies força conservadores i el clàssic capó que incloïa fins el davant la cavitat dels dos fars, el Record havia estat americanitzat: recordava en petit els automòbils que es feien a l’altra banda de l’Atlàntic. 

 

 

Als meus vint-i-dos anys era la primera vegada que experimentava el goig que suposava estrenar un auto, seure davant d’un volant sofisticat, copsar la finor de moderns comandaments i experimentar la suau velocitat que el Record assolia fàcilment.

 

 

Tenia dues portes, el que obligava a decantar els seients davanters per accedir al del darrere. Disposava d’un bon maleter, cosa no gaire freqüent –amb l’equipatge no si pensava excessivament- i que s’agraïa molt quan s’havia de viatjar. Estava pintat d’un agradable color verd i el més sorprenent era l’obertura d’entrada d’aire al motor, de nou i encertat disseny.

 

 

Aquest fou l’últim vehicle que vaig compartir amb el meu germà Domènec. Dels que l’havien precedit els Citroëns eren del pare i era ell qui els utilitzava sempre. L’Opel, el Simca i el Record els compartirem, però a partir d’aquest, cadascú tindria i es responsabilitzaria del seu automòbil. Una bona solució admetent la diferent manera que teníem de conduir i tractar els vehicles.

 

 

L’Opel Record, del que en guardo un bell record va coincidir amb el Simca 8, però la seva vida va ésser molt més curta. Els dos autos varen donar pas als “Seat” 1400 que ens foren lliurats els anys 1956 i 1957. 

 
 

 

 

 

 

 

 




Comentaris

envia el comentari