Bellaterra, terra d'escoles

 

 

El passat dia 10 de novembre, El Til·ler va posar la primera pedra de la seva nova escola. Els diferents edificis s’aixecaran en un indret privilegiat de Bellaterra, al turó del Pedregar. Aquesta cerimònia ritual no és la primera que es fa a Bellaterra. Amb més o menys simbolisme, car el veritable simbolisme del començament d’una nova escola és quan entren per primera vegada els seus alumnes, s’ha repetit al llarg de la nostra història local. 

 

 

Bellaterra ha estat el gresol de moltes escoles i això és un fet molt significatiu, perquè qualsevol comunitat ha de fonamentar el seu creixement i la seva personalitat en torn l’escola, és a dir, en torn l’educació i la cultura. Ai, que, això, molts ho obliden! Deixeu-me, doncs, que dediqui aquest article a les escoles que han crescut a Bellaterra.

 

 

Tot va començar l’any 1936, durant la Guerra Civil o Guerra d’Agressió, com solia dir Joan Oliver. Aleshores, la senyora Josefina Olivella va ser enviada per La Generalitat a fer una escola per a refugiats a les dependències de l’Sport Club Bellaterra. Aquesta fou la nostra primera escola. Se m’acut que estaria bé que el Club encunyés una placa i en deixés constància. Fora una iniciativa ben bonica. 

 

 

La segona escola va ser impulsada per la senyora Codina, mare del Santiago Vila-Puig (amb guionet) l’any 1941, i que va dirigir i dinamitzar la mateixa senyora Josefina de l’escola dels refugiats. Es va anomenar Ave Maria per una ceràmica que hi havia a la porta del xalet on es va ubicar. 

 

 

La tercera iniciativa va ser l’escola Tagore, fundada per Ramon Fuster i la meva mare M Rosa Fàbregas, l’any 1957. Aquesta escola va créixer de seguida i va ser la que més va impulsar el creixement de Bellaterra ja que moltes famílies que portaven els seus fills a l’escola es van instal·lar al barri.

 

 

La quarta va ser impulsada pel rector de la parròquia mossèn Plàcid Ermengol i les seves germanes, la Montserrat i l’Encarnació, per allà els volts dels seixanta. L’Escola Parroquial tenia una línia pedagògica marcada pel franquisme, però també tenia una certa vocació pública i de beneficència, en front l’Ave Maria i l’escola Tagore, que eren escoles privades. La senyoreta Josefina em va dir també que mossèn Armengol havia fet l’escola parroquial per treure-li clients a l’Ave Maria i que per això ells dos no van ser gaire amics.

 

 

La cinquena escola va ser el Bellaire, fundada a finals dels 70 i adreçada a educació especial i dirigida per la Pilar Sàrries. Va ser una escola impulsada per un veí del Bellaterra, el doctor Beascoa. L’escola es va instal·lar en una de les cases emblemàtiques del barri, la casa del Weber, del començament del carrer Ramon Llull i que malauradament fou enderrocada per construir-hi la nova escola.

 

 

La sisena iniciativa era la derivació de l’escola Tagore cap a l’escola Ramon Fuster. Va ser quan els pares es feren càrrec de l’escola pocs anys després de la mort d’en Ramon Fuster. El Tagore passava per una situació econòmica angoixat i les famílies es van resistir a tancar.

 

 

La setena iniciativa pedagògica va ser l’escola de música del 1991, impulsada per la Montserrat Roig i que es va situar a una de les botigues de la plaça del Pi, al costat de la farmàcia. 

 

 

La vuitena iniciativa és la continuïtat de l’escola Ramon Fuster. Va ser quan la fundació Collcerola es va fer càrrec de l’escola i va plantar, l’any 1995, la primera pedra del nou edifici.

 

 

Mentre, i sense tenir data precisa de fundació, el col·lectiu Vida Sana creava la novena iniciativa pedagògica, l’escola Casa, un centre controvertit, no reconegut per la Generalitat de Catalunya. Però no per no ser reconegut no l’hem de tenir en compte.

 

 

La desena iniciativa es crea quan l’escola de música construeix la nova seu al carrer Ramon Llull, l’any 2001, i li posa per nom El Musical. En el seu dia vaig escriure: D’ençà que es va inaugurar el Club Bellaterra (una institució que va néixer per estar al servei del poble) a la nostra comunitat mai no s’havia construït cap més  edifici civil amb una vocació social com aquella.

 

 

I arribem a l’ozena iniciativa, a principi del 2000, i és quan l’escola El Til·ler de Sant Cugat del Vallès es trasllada a Bellaterra, a les antigues dependències de l’empresa Vida Sana. Aquesta escola forma part de les escoles Waldorf escampades per tot el món i que segueixen la línia pedagògica proposada pel filòsof Rudolf Steiner (1861-1925).

 

 

Encara hi va haver una altra iniciativa, la dotzena, el 2006, impulsada per la Queralt Martin: el parvulari d’en Pitus, que acull infants de 0 a 3 anys.

 

 

La tretzena és la nova construcció de l’escola Bellaire al mateix indret que la casa Weber. Això va ser possible perquè la Fundació Collserola adquireix l’escola d’educació especial i li dóna un nou impuls. Paral·lelament recupera alguns edificis de l’antiga escola Tagore per donar extensió a l’educació especial del Bellaire.

 

 

Vull fer menció d’una escola que va existir molt abans que aquestes, cap al 1923, i de la que vaig trobar referència en el llibre Medis obrers i innovació cultural a Sabadell 1900-1939, i que parla d’una Escola de Natura situada a Bellaterra a l’hisenda del Astro, residència del lliure pensador Astre Jané, dirigent de la Delegació Local de la Unió de Rabassaires des del 1923. Tampoc seria just no fer menció de l’institut Pere Calders i de l’escola La Vall, que encara que situades fora de les fronteres de Bellaterra, sempre se les ha considerat part integrant del barri.

 

 

I per fi arribem a la primera pedra de la nova escola del Til·ler que, amb esforç i empenta de la Fundació Waldorf ha aconseguit el magnífic terreny del Pedregar, amb la inestimable generositat de la Mercè Rios, vídua del Fèlix Estrada, creador del jardí botànic El Pedregal. És, per tant, la catorzena iniciativa de pedagogia a Bellaterra.

 

 

Aquesta primera pedra es va col·locar amb una cerimònia gens usual, carregada de simbolismes. S’entrellaçaren els parlaments emotius, la recollida dels bons desitjos per a l’escola que foren cremats pel que en podríem dir el druida o oficiant de la cerimònia, la coreografia dels balls i, com no, i això si que forma part de tota cerimònia a l’ús, del colgament de la pedra, però no pas una pedra de formigó sinó una de ben especial, com pedra preciosa, que va passar de mà en mà fins arribar al seu clot i ser colgada per tots. Tothom va sortir emocionat del terreny on els pilars de formigó i els moviments de terra ja dibuixen i delimiten els diferents espais que ocuparan les aules. 

 

 

En acabar la cerimònia, vaig anar a voltar, no sé ben bé per quina raó, pel poc que queda de l’antic Pedregar, i hi vaig trobar aquesta rosa de color viu que em va recordar el poema de Maragall, Les roses franques, i que diu, ...són lliures, són pures, no paguen tribut. Són les roses franques de la servitud. Tan de bo els alumnes del Til·ler siguin com aquesta rosa viva que vaig veure i que, ufanosa, resistia l’empit dels primers freds Bellaterrencs. 

 

 

 

 




Comentaris
Albert Roda
No saps quines ganes tenim de que el Til-ler es vagin de una vegada al Pedregar. No ho saps be-

envia el comentari