Autos del meu record a Bellaterra: Citröen 5 HP de 1924

 

Els germans Domènec i Santiago Vila-Puig prop del Citröen a Valfogona 1933. Foto: Joan Vila-Puig

 

 

El passat mes de juny el diari digital va publicar la darrera de les meves col·laboracions. Em vaig acomiadar dels meus lectors pensant que si més endavant s'em demanava tornar i sempre que un tema vinculant amb casa nostra ho aconsellés, ho faria gustosament. I és que em resultava plaent refer enyorats records i compartir-los amb tots vosaltres.

 

No ha passat ni mig any i Jordi Tardós insisteix de fa dies en el meu regrés. He anat romancejant, però ell no es dóna per vençut…persevera i he de reconèixer que ha guanyat: hi tornaré.

 

Com havia pràcticament esgotat la transcripció d'antigues vivències, he pensat que podria publicar periòdicament, el contingut de l’opusclr que l'any 2012 vaig escriure sobre els autos de Bellaterra. Tot i que el llibret és força recent i pecant segur de reiteratiu, penso que pot haver-hi bellaterrencs que no el coneguin. El autos són un reflex dels seus propietaris i una imatge viva dels llocs per on es mouen. 

 

Hi podeu comptar. En tenim per uns quants mesos…

 

 

Els automòbils de casa: Citröen 5 HP de 1924

 

Aquest fou el primer automòbil amb el que vaig coincidir a casa. El pare l’havia comprat l’any 1933 per 2.400 pessetes, curiosament a la casa Fiat de Barcelona. Deuria procedir d’un canvi amb un de nou de la marca i li asseguraren que havia pertanyut a una senyoreta. Tot i que aquest és un argument que sempre han utilitzat els venedors d’autos de segona mà, aquesta vegada podia ésser cert ja que s’endevinava un toc femení en alguns detalls del seu interior.

 

El seu número de matricula era B-17669 i encara que mantenia els trets particulars de les voiturettes Citroën, era original i de ben cuidat aspecte. La capota fixa de color veig entonava molt be amb el gris clar de la  seva pintura. Disposava sols de dos seients i en la cua punxent hi havia un espai -tancat per una tapa metàl·lica- on s’hi podia posar equipatge de poc volum.

 

Per al pare l’auto era una eina de treball- com ell sempre deia- per aquest motiu li calgué fer-hi alguna modificació per poder transportar les teles que no cabien en el reduït espai interior. La solució fou traslladar la roda de recanvi, originalment adossada a la carrosseria prop del conductor, i situar-la al darrere just en la proa del vehicle. En el lloc que ocupava el recanvi, el pare va fer construir una caixa de fullola en la que podia posar-hi dues teles de bastidor 20 F, que eren les que més habitualment utilitzava.

 

El petit Citroën esdevingué un fidel col·laborador de la tasca pictòrica del seu propietari, portant-lo sempre prop del paisatge escollit. Arribà a ésser tot un símbol del pintor ja que àdhuc Vicenç Coma i Soley –un comentarista de l’època- va escriure: 

 

-Si en la cuneta d’una carretera hi veieu ancorat un Citroën de color clar, segur que ben a prop hi ha en Vila Puig pintant. 

 

Amb nosaltres hi va conviure cinc anys, primer a Sabadell i més tard a Vallfogona de Riu Corp, Caldes d’Estrac i Bellaterra, on el mes de desembre de 1938 ens va ésser requisat. El pare va fer innombrables gestions per recuperar-lo, cosa que finalment aconseguí, però el seu mal estat va fer impossible la seva restauració.

 
 

 

 

Guia emesa per la Generalitat de Catalunya l'any 1937, corresponent al Citröen del pare Foto: Cedida