Bellaterra i el sentiment de pertinença

 

No en tinc dubtes, tots els que residim a Bellaterra tenim clares les raons per les quals hi vivim. Tanmateix, hi ha una diferència notable entre viure en algun lloc o sentir-se part d'ell. El desenvolupament del sentiment de pertinença és un fenomen que des de fa anys, intento comprendre sense massa èxit. Que quedi clar des del principi que no estic parlant del sentiment de pertinença des d'una òptica política, aquest és un aspecte de la qüestió molt sensible i que escapa a la meva capacitat d'anàlisi. El meu interès té un caire individual, se'n podria dir biològic. Que fa que molts de nosaltres, d'una manera o altra ens sentim part d'una comunitat, d'un territori i que els vulguem conservar i millorar? Que fa que, en un punt de les nostres vides, decidim a quin lloc volem arrelar?

 

 


Recordo molt bé el fet que va despertar la meva curiositat per entendre els mecanismes mentals subjacents al sentiment de pertinença; fou la lectura de l'assaig titulat Yonder, de l'autora nord-americana d'origen noruec, Siri Hustvedt (CIRCE 1999). Yonder és la paraula de l'idioma anglès que descriu quelcom que està entre aquí i allà i que en català es pot traduir com: al lluny, i en castellà: en lontananza. L'impacte que aquesta paraula, va produir en l'autora, és a dir, el fet o la possibilitat de no estar a cap lloc, la va portar a reflexionar sobre la manera que els indrets a on has estat perviuen en la ment quan ja els has abandonat; la manera com els imagines abans d'arribar-hi i la facilitat en què reapareixen per il·lustrar una història o per acompanyar un record. Segons l'autora, aquest conjunt de memòries dels llocs a on hem estat i particularment a on hem passat un temps important de la vida, esdevenen els espais mentals que cartografien el mapa de la nostra existència. L'assaig em va fer reviure la sensació que experimentava, de no ser a cap lloc, durant els diversos viatges que vaig fer des dels Estats Units a Barcelona i a l'inrevés. L'estat d'ànim que m'envoltava durant aquells llargs vols era molt particular, no sabia ben bé a on pertanyia, estava ben adaptat i feliç a la ciutat on residia però enyorava tornar a casa. El cantautor Neil Diamond, l'any 1988, va descriure aquest sentiment de forma impecable en la cançó "I am I said": "Los Angeles està molt bé, el sol llueix quasi sempre, les emocions reposen, les palmeres creixen i els lloguers són barats. Però, saps, no puc deixar de pensar a retornar. Jo vaig néixer i créixer a Nova York, i em sento perdut entre les dues costes. Los Angeles està bé, però no és la meva llar. Nova York és la llar, però ja no la sento meva. Em sento perdut i ni tan sols puc saber el perquè".

 

 


L'origen del sentiment de pertinença es fonamenta en múltiples processos lligats a l'evolució de les espècies i especialment en la manera com s'ha anat desenvolupant el nostre cervell. Ben segur, que són molts més dels que gosaré mostrar-vos en aquest escrit. Segons ens diuen els experts, els nostres predecessors, els primats, varen començar a viure en grups com mecanisme de defensa i de progrés. La necessitat, de cada un dels membres que conformen el grup, de pertànyer i de ser acceptats pel col·lectiu fou una de les conseqüències derivades d'aquesta forma de vida. Si ens hi fixem, els "sistemes educatius" de qualsevol comunitat, per primitiva que sigui, han dirigit i, encara ara, dirigeixen una bona part dels seus esforços a ensenyar als membres més joves les normes bàsiques que els permetran ser acceptats pel grup al qual pertanyen.

 

 


Un altre aspecte que contribueix al sentiment de pertinença és la tendència natural del cervell a seguir la llei del mínim esforç, el procurar no gastar energia en va. De fet, totes aquelles activitats que tenen una vessant repetitiva el cervell les assimila i les automatitza per tal de poder concentrar el seu esforç en adaptar-se a les coses noves o poc conegudes que se l'hi presenten. Tots nosaltres ens sentim molt més còmodes, més assossegats, si dominem l'entorn, si coneixem, de manera conscient o, encara millor, de forma inconscient els llocs o les circumstàncies que ens poden incomodar o posar en perill. Qui no ha experimentat la diferència entre passejar per paratges coneguts o desconeguts? Amb quina tranquil·litat ens movem pels espais que en són del tot familiars?

 

 


El nostre compatriota, el Dr. Joaquim Fuster, ha produït una de les teories més entenedores de com opera el cervell: Totes les funcions cognitives es basen en transaccions dins les xarxes i entre les xarxes neuronals; naixem amb un cervell dotat d'una estructura neuronal multi sensorial, de processament simultani que funciona en xarxa i que conté la "informació" que s'ha anat acumulant al llarg dels milions d'anys de l'evolució. Cada nova experiència que vivim crea un circuit o xarxa de memòria que s'encasta a les xarxes preexistents. Aquelles que s'utilitzen més sovint o les que s'associen a fortes emocions es fan més potents i, per tant, més fàcils de recuperar. Imagino que el nostre cervell emmagatzema les memòries dels llocs on hem viscut, en forma de circuits concèntrics: Casa/família/escola; poble-vila-ciutat/amics /coneguts/costums/tradicions i així successivament.

 

 

 

Naturalment, les xarxes de memòria que anem acumulant són personals, úniques; depenen de la nostra càrrega genètica i de les experiències viscudes.
No nego que la racionalitat jugui un paper en el sentiment de pertinença. La capacitat de raonar ha estat considerada el component més important dels éssers humans. Tanmateix, les neurociències han posat de manifest que la racionalitat és el que ens distingeix d'altres especies, però no és allò que més ens caracteritza. La majoria de les decisions que prenem a la vida no són estrictament racionals. Les emocions són processos neurològics, evolutivament parlant, primitius amb un gran impacte sobre la resta de les funcions cognitives i, per tant, més influents en el moment de prendre una determinació. Vivències de tota mena, emocionalment intenses, lligades als llocs on vivim generen uns tipus de memòries que es fixen fortament en les nostres ments i probablement juguen un paper molt important en la nostra decisió d'arrelar en un o uns determinats territoris. Al tornar a Bellaterra després d'una llarga estada a l'estranger, vaig "re-descobrir" Bellaterra. La raó em feia veure-la com un lloc distant i ensems proper a Barcelona, la meva ciutat natal, una urbanització molt respectable en la que s'assentava una escola de prestigi. Un lloc ben comunicat amb accés a totes les activitats culturals que pot generar una gran ciutat, ideal per dur una vida de família. En aquells temps, possiblement les emocions em van portar a considerar a Bellaterra com el "poble del futur", un territori que permetia combinar l'intimidat familiar i el contacte amb la natura amb la interacció social. El "Club", al qual vaig imaginar com l'Àgora del segle XX, com un dels il·lustres cafès de les grans ciutats d'Europa, oferia un espai de trobada de tots i per tots els seus habitants; un escenari per compartir aficions, pel debat intel·lectual, per la conspiració i la tafaneria; un lloc per activitats esportives, lúdiques o, simplement, per passar una estona amb altres Bellaterrencs, després d'una jornada de treball.

 



Confegim els mapes mentals de la nostra existència, com he dit abans, de forma concèntrica. En el centre, en l'enxarxat més profund, la nostra llar i la família. En capes més superficials el lloc o llocs a on vàrem créixer i en la perifèria el últim indret on hem viscut. Quanta informació, dades, detalls! Quantes vivències i emocions acumulades! Quin o quants dels mecanismes esmentats han acabat determinant el nostre sentiment de pertinença? En quin moment de les nostres vides vàrem prendre la decisió arrelar a Bellaterra i quants hem somiat fer-ne la nostra "Itaca"?
 




Comentaris
ignasi roda
Magnífic article de Manel Roig sobre el sentiment de pertinença. Jo hi afegiria a les seves capes concèntriques, nucli familiar - creixença - vivència, per sintetitzar-les, la capa que ens fa imaginar el lloc on volem viure o, com ha de ser el lloc on vivim. Segurament ens l'imaginem fent un compendi de totes les capes, car l'ésser humà absorbeix amb avidesa i ho filtra per crear les imatges (potser la moral) que ens defineix. Caldria, sí!, tenir aquella Àgora per parlar-ne.
0

envia el comentari