El camí de Bellaterra a Sabadell.

Ara que ja no en queda res, voldria evocar el camí que des de Bellaterra ens portava a Sabadell

El camí sortint de la masia de Sant Pau en direcció a Bellaterra Foto: S. Vila-Puig

 

Ara que ja no en queda res, voldria evocar el camí que des de Bellaterra ens portava a Sabadell. I és que les noves vies que el supleixen -opulents com el transit actual de vehicles- estimulen el meu record per fer-hi presents les imatges bucòliques del vell camí de terra, que em fan reviure els dies llunyans de la meva joventut.

 

 

Els bellaterrencs, gràcies a la decisió de Josep Maria Marcet de condicionar-lo, l'utilitzarem durant molts anys per anar amb l'auto a Sabadell i com tot el que te a veure amb el nostre entorn, l'estimàvem. Era el primer tram de l'antic camí de Sant Cugat, que creuant camps de conreu, vinyes i rostolls s'enfilava pels turons de Sant Pau de Riusec, passava prop del que més tard seria la urbanització de Bellaterra i et deixava a les portes del gran monestir romànic. El pare -el pintor Joan Vila Puig- l'havia fet a peu moltes vegades per anar a dibuixar a Sant Cugat i de ben segur calçant espardenyes i cobricelat amb la seva sempiterna gorra fosca.

 

 

Però, tot això ja és història el camí ha pràcticament desaparegut, el pas del temps, que ha comportat noves exigències i també la imperant manca de sensibilitat vers els espais naturals, s'han encarregat de suprimir-lo, tram rere tram, destruint al mateix temps el bell paisatge que l'envoltava.

 

 

La part del camí que jo coneixia i a la que em vull referir, és la que feia amb l'auto per anar i venir de Sabadell, encara que alguna vegada amb intenció contemplativa o amb ànim fotogràfic hi caminava fins arribar als plans de Sant Pau de Riusec per acostar-me a la petita església romànica. Era un “camí de carro” -com se solia dir- que tenia l'encant de les coses ancestrals tan difícils d'endevinar avui. S'iniciava en les últimes cases de Bellaterra, pràcticament davant de can Jeroni Martí, a partir d'aquest punt el camí baixava  i després d'un parell de corbes t'acostava al punt més perillós del recorregut: el pas a nivell - fatídic com tots-  que creuava la línia del ferrocarril. Es per això que el senyor Marcet va situar una temporada un vigilant prop de la via i més tard optà per una solució encara més efectiva: un mirall de lavabo a cada banda en el que es reflectia la imatge del túnel i podies advertir la proximitat d'un comboi.

El pas a nivell. Observeu els miralls Foto: S. Vila-Puig

 

 

Un pendent, cada cop més pronunciat, feia passar el camí pel costat de la bassa de Sant Pau, de la que invariablement emergia el cant monòton de les granotes que la poblaven. Ja a nivell de l'aeròdrom una carretera de terra i grava et permetia arribar a la masia de can Torres. Una recta més fins situar-te al costat mateix de la via del tren del Nord, que seguint el traçat de l'actual Gran Via et portava finalment a Sabadell. El camí suposà una millora important, ja que fins aquell moment l'únic recurs era la actual carretera -llavors sense pavimentar- passaves per  Cerdanyola i arribaves a la de llambordes que unia Terrassa i Sabadell amb Barcelona.

 

 

Quedem pocs dels que utilitzàvem el camí seixanta anys enrere, però estic segur, que com jo, recorden l'experiència amb goig i emoció. La plàcida contemplació de la natura no et podia distreure del creuament amb algun altre vehicle: l'amplada -justa en molts trams- sols permetia el pas d'un auto: si veies que en pujava un altre, el més prudent era aturar-se per evitar problemes.

 

 

Un personatge íntimament vinculat amb el camí fou el “Sanchez dels caramels”, singular sabadellenc molt conegut a la ciutat pel fet que es posava els caps de setmana a la porta del cinema Euterpe per vendre els caramels que ell mateix fabricava. El senyor Marcet, amb la lloable intenció de donar-li a guanyar algunes pessetes, el va fer anar durant una bona temporada al camí per tenir cura del seu manteniment.

 

 

Al establir-se l'any 1970 la Universitat Autònoma en els terrenys de can Magrans i can Miró, el camí es va convertir en carretera per poder absorbir el flux de vehicles que la instal·lació universitària comportaria i com aquest no ha parat d'augmentar, la carretera també ha anat engrandint-se canviant el traçat i magnitud, assolint actualment cotes absolutament inaudites.




Comentaris

envia el comentari