Albert Lázaro vol donar el seu arxiu històric sobre Cerdanyola

Es tracta d’un fons documental composat per milers de documents reunits durant més de tres dècades, així com de diverses obres d’art de creadors locals

 

 

 

Per a la major part de lectors d’aquest article, explicar qui és Albert Lázaro resultarà totalment innecessari. De totes formes, per a aquelles persones que potser no el puguin conèixer potser caldria començar explicant que aquest cerdanyolenc, resident a la ciutat des de l’any 1941 (quan Cerdanyola era encara un petit poble agrícola) és, sens dubte, una de les persones que, durant les últimes dècades ha desenvolupat una activitat cívica més intensa a la ciutat.  Tant en diverses entitats socials i ecologistes com –en menor mesura- col.laborant amb diversos partits polítics (que, segons les seves paraules, “sempre han estat partits antisistema o, com a mínim, que buscaven la implantació d’un sistema econòmic diferent al que tenim”).

 


Aquesta activitat, combinada amb la seva tasca professional com a mestre d’obres, l’ha posat en contacte, durant tot aquest temps, amb un important volum de material documental i de peces arquitectòniques de les cases on el trucaven per treballar. Documents i peces que, davant del perill de que es perdessin per a les futures generacions, va començar fa molt temps a conservar a casa seva.

 

 

Aquesta inquietud per la conservació del material històric de Cerdanyola prové, en gran part, de l’amistat que va mantenir durant molts anys amb Jaume Mimó, un dels alcaldes que Cerdanyola va tenir durant la República, i de qui es considera admirador. “Malgrat la nostra diferència d’edat, en el seu moment vam mantenir moltes converses, i em va marcar molt la seva tasca per recuperar la història de Cerdanyola. Encara que ell no era historiador i que els llibres que va publicar no es poden comparar als posteriors d’acadèmics com Miquel Sánchez,  José Luis Negreira, Jordi Garsaball o Ramon Martos -entre d’altres- crec que el que va Mimó va fer fer té molt mèrit i em va marcar profundament. Quan, anys més tard, em van començar a caure a les mans materials històrics de Cerdanyola, els vaig començar a guardar de forma gairebé automàtica. Encara avui en dia ho faig....”

 

 


Un important fons d’art i documental pendent de catalogació

 

Actualment, la seva casa s’ha convertit en una mena de gran –i una mica caòtic- “arxiu històric i documental de Cerdanyola”, ple de gom a gom de milers de documents i objectes de tota mena. A pràcticament totes les habitacions hi ha armaris plens de documents i de peces artístiques, donades en molts casos pels seus creadors i –en altres casos- adquirides pel mateix Lázaro, com a col.leccionista privat. Un fons documental que, encara, no està catalogat ni inventariat i que inclou des de centenars de posters i cartells (de tot el segle XX fins als nostres dies, incorporant també tots els conservats durant molts anys per l’historiador Miquel Sánchez) fins a revistes, diaris, llibres, o fotografies.

 

 

En aquests moments, Lázaro treballa en ordenar i catalogar un fons de centenars de cartells i fotografies -únics i inèdits- de les obres de teatre que als anys 30 organitzava a la Cooperativa La Constància Frederic Puig i Aguilar. “La seva vídua Mercè”, recorda, “em va trucar un bon dia i em va dir que m’endugués tot el material perquè si no, quan ella morís, es perdria. Posteriorment, la seva neboda Conxita em va fer arribar encara més documents”.

 

 

El fons d’art es composa, entre d’altres peces, de diverses escultures de Josep i de Sebastià Garriga, de Juventeny, de Viladomat i de Mañosa. “Obres”, com ell mateix diu, “d’artistes de Cerdanyola o que –com en el cas de Viladomat- encara que no fossin de la ciutat, va tenir aquí a tres dels seus fills”. Té també peces de diversos il.lustradors locals com Beaumont, la seva filla Marutxi Beaumont, Edu Ortiz, el mateix Mañosa, així com diversos dibuixants clàssics tant coneguts i cotitzats com Valentí Castanys o Coll.

 

 

Lázaro considera especialment interessants una petita col.lecció d’escultures, fetes d’amiant i ciment, que tenen a la seva part inferior el logotip de la Uralita. Unes peces que creu “úniques”, ja que durant molts anys ha intentat trobar-ne d’altres similars a mercats i especialistes, cosa que mai ha aconseguit. Unes peces que a ell li va donar el seu cunyat Didac Redondo, que treballava a l’empresa. Destaca, finalment, la seva col.lecció de rajola de mostra catalana.

 

 

 

Inquietud per assegurar la conservació de la col.lecció

 

Ara, però, Lázaro s’ha fet gran. S’identifica cada cop més amb la figura del “Vell de L’Escó, que des de la vora del foc explica a les noves generacions quin va ser el passat del poble”, i comença a plantejar-se quin serà el futur de la seva col·lecció quan ja no hi sigui. Vol assegurar-se de que tot aquest material històric (i, sobre tot, les peces úniques) no es perdrà. I voldria, també, tenir la seguretat de que serà a l’abast de tothom que hi vulgui tenir accés. Li preocupa, també, quin serà el futur d’altres col.leccions similars que actualment son en mans de diverses famílies del poble.

 

 

Per solventar-ho, ha començat a treballar en un doble sentit. D’una banda, i amb l’ajut d’un col.laborador, aviat començara abocar la seva col·lecció a internet, seguint el camí de l’Arxiu Mimó (http://arxiumimo.cerdanyola.net), que fa ja uns anys el ja desaparegut Jaume Mimó fill va fer penjar online i de l’Arxiu Xane (http://arxiuxane.cerdanyola.net), que recull la documentació del també desaparegut periodista Josep Maria Cortada, així com donacions posteriorment rebudes.

 

 

Pel que fa als originals, diferencia les obres d’art (que podria posar a la venda, per intentar recuperar part del que va invertir en el seu dia) del material imprès, que voldria cedir a la ciutat, de forma totalment desinteressada.

 

 

Li agradaria, però, fer-ho mitjançant alguna formula que fes possible combinar els recursos materials i estabilitat que, necessàriament, ha d’aportar una entitat pública com l’Ajuntament, amb la supervisió d’un grup de ciutadans amb sensibilitat cap a aquests temes, “que s’assegurin de que el material dipositat a l’Ajuntament, tal i com ha succeït algunes vegades en el passat, no s’acabi perdent”.

 

 

“Es tractaria”, diu, “de recuperar l’esperit d’una comissió de la que jo mateix formava part als anys 80, durant l’època de l’alcalde Celestino Sánchez, i que va posar en marxa Enric Senabre, gran amic i també sovint gran adversari polític en molts temes. Era una comissió de gent del poble, sense militància política, a la qual l’Ajuntament recorria per demanar assessorament en determinats temes culturals, i que tenia com a nexe d’unió entre nosaltres i el Govern Local al periodista i funcionari Josep Maria Cortada (Xaneta)”.

 

 

Li agradaria, també, afegeix, “saber que la major part del material acabara en un únic lloc, on la gent hi pot tenir accés, i no disgregat. Si no ho aconsegueixo, de vegades penso que potser em vindria més de gust agafar-ho tot i fer una bogeria, cosa que més tard em sabria greu...”. Però després riu i, immediatament afegeix: “hi ha, però, una altra possibilitat. Hi ha dos persones designades per a que, quan jo no hi sigui, facin amb tot això el que elles considerin oportú. Però, segons el que sigui, jo no ho vull veure...”

 

 

Albert Lázaro, al despatx de casa seva | J. A. Hidalgo

 



Comentaris

envia el comentari