Meritxell Playà i Faus: "Mama jo vull ser atleta"

Tot un exemple de superació i esforç
Meritxell Playa i Faus a la plaça del Pi a Bellaterra | J.Tardós

 

 

  

La bellaterrenca Meritxell Playà va néixer el 19 de març de 1998, besnéta de l'entranyable Avi Faus, persona molt coneguda a Bellaterra. El passat mes d'agost es va proclamar campiona mundial d'Atletisme Paralímpic Junior a Nottwil (Suïssa).

 

 

 

En els 100 metres i categoria Sub20 T11-T13 (ceguera total), va fer una marca de 14,14, el que li ha donat accés al podi fent-se amb el bronze, i un or en el salt de llargada en la categoria Sub-20, T11-T13. Actualment entrena en el Club Muntanyenc de Sant Cugat amb Toni Corgos i està estudiant segon de Dret a ESADE per ser una bona advocada.

 

 

 

 

  

- Bona tarda Txell i moltes felicitats pel podi.

- Només amb 19 anys i ja ets tota una campiona. Explica'ns com és que et vas aficionar a l'atletisme:  

La història és curiosa i molt senzilla. Tota la meva vida he sigut una persona inquieta i un dia estava mirant un campionat per la tele, mundial o europeu ara no recordo, i va sortir un esportista fent salt de llargada. Jo devia tenir uns 7 anys i vaig dir "Mama jo vull fer això". Ella es va quedar astorada perquè no ho havia vist mai i no tenim parents que s'hi dediquin. I a partir d'aquí vàrem contactar amb l'ONCE, a través de l'Antonio Blanco que porta un grup de discapacitats visuals, i així vaig començar a anar a competicions.

 

 

 

- Però abans havies fet algun tipus d'esport?

No, ja que per mi és una dificultat. A una nena petita amb discapacitat visual no l'accepten fàcilment en jocs d'equip. En els jocs de pilota, per exemple, jo no la veia. Trobar un esport compatible i on t'acceptin i es comprometin a ajudar-te és difícil.

 

 

 

- Ser albina et va portar a prendre contacte amb l'ONCE. Què t'ha aportat aquesta Fundació en la teva carrera?

Quan la meva mare va contactar amb l'ONCE jo tenia 6 o 7 mesos i ens van acompanyar en tot el procés. Pots imaginar com reacciona una mare quan li diuen que la seva nena és cega i no li pot tocar el sol. Es va espantar i l'ONCE va ser imprescindible. Més endavant vaig entrar en contacte amb la Federació de Discapacitats Visuals d'Espanya que la porta l'ONCE. No m'imagino haver arribat en aquest punt sense l'ONCE. De fet, no m'imagino la meva vida sense l'ONCE.

 

 

 

- A mesura que et feies gran segurament veies que la gent et mirava per les teves característiques peculiars de la pell i els cabells. Quan vas ser conscient que eres una mica diferent dels altres i com ho vas viure?

No era conscient que la gent em mirava, perquè no veig a la gent. Quan vaig amb algú sí que em diuen a vegades que ens estan mirant, però jo no en tinc ni idea. D'ençà que tinc ús de raó vaig ser conscient que era diferent perquè la meva mare m'advertia constantment. "Tu no ets una nena corrent", i em deia, "Txell vigila això o això altre...". És normal. Si un nen passa en bicicleta pel parc, t'han d'advertir. Jo ho vivia d'una manera molt normalitzada. Crec que és important que t'ho diguin de ben petit, com ho fan amb els celíacs, per exemple.

 

 

 


- Com es presenta el teu futur esportiu?

Ostres, doncs ara en aquest campionat mundial m'han canviat de categoria, ja que he tingut una pèrdua de visió virtual pel cansament i m'han posat en una categoria de persones amb més discapacitat visual i he de competir amb els ulls tapats. Això implica que si aconsegueixo mantenir les marques al nivell de quan hi veia més, tenen molt més valor.

 

 


- Això vol dir que aniràs perdent visió?
Com a malaltia no perdo visió. Al fer molt esforç amb la carrera els ulls es cansen més. Això em fa agafar el bastó. A mi quan em criden pel carrer no em giro perquè com que no els veig no sé que dir-los i quedaria fatal. És a dir, tècnicament no en perdo de visió, però si m'esforço, l'ull es cansa i puc tenir migranyes tot el dia. La meva qualitat de vida disminueix molt. He d'intentar mirar però sense fer esforç, la filosofia és estalviar vista. El mòbil el puc utilitzar a través duna aplicació que em diu en veu alta el que m'escriuen.

 

 


-Alguna recomanació a les persones que, com tu, volen dedicar-se a l'esport de competició paralímpic?
Si ets una persona amb qualsevol tipus de discapacitat, l'esport paralímpic, encara que no sigui en un grup exclusivament de persones amb discapacitat, t'aporta molts beneficis. Un acompanyament, uns valors que necessitem i que ens poden fer sentir molt millor. I pel que fa a competició és molt gratificant, ja que al dia a dia tens moltes dificultats i quan vas allà et superes a tu mateix fent bones marques que veus que t'obren noves portes.

 

 

 

- Enhorabona de nou Txell i moltes gràcies

 

 




Comentaris

envia el comentari