El conte de la revista bellaterrenca "Diari de Nadal"

Va ser durant els anys 1998, 1999 i 2000
Portada del Diari de Nadal
Portada del Diari de Nadal | 75 anys Bellaterra

 

 

L’any 1998 la Unió de Veïns de Bellaterra va impulsar un Diari de Nadal a Bellaterra amb la intenció de fer una revista de caràcter anual que, a més de servir per a difondre les activitats nadalenques, incorporés aspectes quotidians del Nadal així com col·laboracions literàries.

 

Es van editar tres números (1998, 1999, i 2000). A les tres contraportades de cada un dels Diari de Nadal el nostre col·laborador Ignasi Roda va publicar 3 contes. Aquest que ara recuperem bé s’adiu al moment delicat que ha suscitat amb la proclamació, per part d’EEUU, de la capitalitat de Jerusalem. A continuació, el conte "Jesús s'ha salvat".

 

 

JESÚS S’HA SALVAT!

 

Aquell matí l’Anna, el seu germà i els seus pares s’havien passat una bona estona muntant el pessebre. Any rere any, repetien el ritual amb molta fruïció perquè els venia de lluny; dels pares dels pares i dels pares dels pares dels pares, i qui sap si de més enrere. El cas és que el pessebre de casa l’Anna era un d’aquells pessebres carregats de tradició, amb figuretes de més de vuitanta anys i fins i tot uns Reis que estaven catalogats com a patrimoni cultural de la ciutat.

 

Després de dinar, els pares tenien per costum anar a passejar amb els seus fills per mirar aparadors i joguines i, després, fer un bon berenar al carrer Petritxol, amb suís inclòs i melindros. Aquell any però, l’Anna va demanar per quedar-se a casa. Ja era gran i li semblava que totes aquelles endergues dels Reis i els regals eren cosa dels més petits, com el seu germà, en Narcís, que encara no feia els set anys. Ella, amb deu de complerts i quasi ben bé a punt de fer els onze, tenia altres cabòries. No us penseu que els pares eren poc responsables en deixar l’Anna sola a casa. Al pis de sobre hi vivien els avis i, tres més avall, uns bons amics de tota la vida amb un fill de la mateixa edat, el Nil.

 

- Si vols res, ja ho saps. Demana-ho als avis o a la mare del Nil. Cap d’ells pensa sortir aquesta tarda. I si et convé, truca’ns al mòbil. Nosaltres tornarem a ser aquí cap a les set del vespre.

 


Quan la porta es va tancar, l’Anna, com un coet, va trucar per telèfon al seu amic, el Nil, fill dels amics de tota la vida que vivien tres pisos més avall. I com si es tractés d’un missatge secret, va dir: “Camí lliure!”, i va penjar. Podeu creure que no van passar ni trenta segons perquè sonés el timbre? “Ding-dong!”. El Nil havia pujat les escales de tres en tres i esbufegava com un rinoceront. L’Anna va obrir la porta.

 

Mentre, els pares de l’Anna i el germà petit es confonien entre la munió de persones que passejaven pels carrers de la ciutat. Les seves preferències eren les botigues petites i, a ser possible, les de tota la vida, aquelles que visitaven quan eren petits i que són regentades pels botiguers de sempre. Ja m’enteneu quan dic “de sempre”; botiguers que et coneixen i que no t’enganyen quan t’aconsellen aquella o aquella altra joguina. Amb això els pares de l’Anna eren molt escrupolosos i fidels.

 

Després de rodar i rodar, anaren a assaborir un suís en una d’aquelles petites granges del carrer Petritxol, al cor del barri antic de Barcelona. Un bon suís amb un munt de nata damunt la xocolata i aquella sensació tan indescriptible del fred i el calent alhora, difícil d’explicar.

 

Quan van tornar a casa, tot era tranquil, massa tranquil a parer de la mare.

 

- Aquí en passa una, Joan. Anna, on ets?

- A la meva habitació, mare. Estic jugant amb l’ordinador.

- Per què no ens has vingut a obrir?

- No us he sentit. Us ho heu passat bé?

 

La mare no va ser a temps de respondre. En Narcís, el germà de l’Anna, havia deixat anar un dels seus crits aguts de rebequeria.

 

  • Iiii! Algú ha tocat les meves joguines.

 

Aquest “algú” tenia tot una component d’acusatòria cap a l’Anna.

 

- Deu haver estat el Nil, que ha vingut a jugar una estona.

- El Nil? ara em sentirà!

- On vas, Narcís, va dir el pare mentre es treia les sabates i es posava les plantofes d’estar per casa. - Ja li ho diràs després, quan vinguin a veure el pessebre.

 

De nou, però, va ressonar un crit esfereïdor, aquest cop de la mare. Era evident de qui havia heretat el crit, en Narcís.

 

- Anna! Què has fet amb la meva caseta de nines?

 

La mare tenia una caseta de nines en miniatura amb tots els detalls, mobles i estris que hi pot haver en una casa de veritat. Era tot una filigrana.

 

- És una sorpresa, va dir l’Anna. Veniu i us ho ensenyaré.

 

Aleshores, tota la família es va reunir davant del pessebre.

 

- Què us sembla?

 

En aparença tot semblava igual de com ho havien deixat en sortir de casa. Va ser la mare la primera en notar que no tot era ben bé igual.

 

- Què hi fa la meva rentadora de la caseta de nines, aquí al pessebre?

- L’he posat al cantó de la bugadera perquè no hagi de rentar a mà.

 

- I la taula del menjador? Per què està al costat dels pastors?

- Així podran fer el sopar de Nadal asseguts a taula.

- Guaita! va dir el pare. - La nevera dins la cova. Deixa que ho endevini. Així, quan els pastors portin els presents, Josep i Maria els podran guardar perquè no es facin malbé.

- Això mateix!, va dir l’Anna.

 

Tot el pessebre estava ple de coses de la caseta de nines de la mare. Les cadires, l’aparador, la cuineta, els llits, que els havia posat al costat dels Reis perquè poguessin dormir amb comoditat durant el seu viatge. Fins i tot havia posat la tassa del wàter al costat del caganer. A veure si d’una vegada deixava d’ensenyar el cul i feia les necessitats com Déu mana.

 

La facècia no hagués arribat més enllà si no fos que en Narcís va endevinar, darrere d’uns matolls, un dels seus soldadets.

 

- I aquest, què hi fa aquí?

- Què vols que faci? La guerra!

- La guerra? van dir els pares.

 

Efectivament. Per tot el pessebre es trobaven soldats amagats; darrere dels matolls, darrere les muntanyes i també camuflats entre els pastors perquè l’Anna els havia posat una túnica. Fins i tot al costat del bou i la mula. Per tot el pessebre hi havia soldats.

 

- Però, Anna, vols dir que calia posar soldats?, va dir el pare amb un tot conciliador i didàctic.

 

L’Anna no havia fet res més que ser conseqüent amb la realitat. I quan les notícies de la televisió parlaven de la ciutat de Betlem assetjada pels soldats d’un i altre bàndol, ella preguntava:

 

  • Aquesta ciutat de Betlem és la mateixa on va néixer Jesús?

  • Sí. Aquella ciutat i tantes ciutats i pobles immersos en lluites fratricides. Perquè totes les guerres són fratricides, li deien els pares.

 

Però, el millor de les modificacions del pessebre d’aquell any estava per veure. El timbre de la porta va sonar. Eren els amics de tota la vida i el seu fill Nil, i també els avis que vivien al pis de sobre. Tots venien per veure el meravellós pessebre, com cada any. I, com cada any, cantarien unes nadales i farien un ressopó, i que el pare de l’Anna deia que era un assaig dels àpats festius.

 

- Esteu preparats? va dir l’Anna.

- Què vol dir, esteu preparats?, digué el pare. - Que potser hi ha més sorpreses?

 

Pel cap del pare va passar una imatge sobtada, una idea terrible que li va posar els pèls de punta. El seu joc de química! Ell era un gran afeccionat als jocs de química i la setmana passada havia estat jugat amb l’Anna i el Nil, que també els agradava molt de fer experiments. I precisament aquell dia els havia ensenyat com fabricar pólvora.

 

- La pólvora! va cridar el pare.

 

No hi va ser a temps. El Nil ja havia encès la metxa i, com una exhalació, el regueró de pólvora va encendre els efectes especials repartits per tot el pessebre. Per arreu, petites explosions es succeïen. I si bé no feien perillar els espectadors, si causaven estralls i moltes baixes entre les petites figures. El primer que va saltar pels aires va ser el caganer, com no! Després, pastors i pastores, bugadera, pescadors, Reis i patges, bou i mula, tots, tots van saltar pels aires. Tots... excepte del nen Jesús. El pessebre va quedar talment com un camp de batalla. I en la seva consternació, el pare va dir:

 

- Han mort tots! Han mort tots! Tot s’ha perdut!

- Tots no, pare, va dir l’Anna. Jesús s’ha salvat!

 

 

 

 

Ignasi Roda




Comentaris

envia el comentari