Terribas: "Curiosament uns dies abans que arribi el 155, pleguen uns tertulians"

"Aquesta Europa ho està permetent tot. Acaba de permetre que s'estigui atonyinant a ciutadans a les portes dels col·legis electorals"
Mónica Terribas a l'Arxiu Nacional abans de la seva ponència
Mònica Terribas a l'Arxiu Nacional abans de la seva ponència | Artur Ribera

 

 

Mònica Terribas és santcugatenca encara que ara viu a Bellaterra. La periodista, llicenciada a la UAB, és també professora a la Pompeu Fabra. Del 2008 al 2012 fou directora de Televisió de Catalunya i l'any següent, consellera delegada i editora del diari Ara. Des del 2 de setembre de 2013 dirigeix El matí de Catalunya Ràdio. Aquest dimecres ha impartit una xerrada a l'Arxiu Nacional de Catalunya organitzada pels amics de la UNESCO.

 

 

Un nou país: "Catalunya, la resistència social" Així es titula la xerrada que imparteix. Quina és aquesta resistència social? 

  

La que hem observat. Fa anys que en el periodisme analitzem el que està passant en aquest país i hem observat que en aquesta societat nostra que històricament ha tingut una gran capacitat d'autoorganització i d'activisme des de tots els àmbits des de l'ajuda social, en organitzacions culturals, en els barris, en els ateneus... Ha resistit una crisi fortíssima gràcies a l'activitat de totes les organitzacions que han acompanyat la precarietat de les nostres administracions públiques en el moment en què la crisi era més dura. Ara el 2017 hem vist que aquesta societat ha estat capaç d'autoorganitzar-se i autotutelar-se per defensar els seus drets. EL dret d'autodeterminació en un sentit i en un altre, la màxim expressió d'aquesta autotutela la vam viure a l'1 d'octubre amb el desafiament d'una part molt important de la nostra societat a l'estructura de l'Estat. Aquest és un fenomen, al marge del debat polític, a estudiar. Des del punt de vista sociològic, perquè sens dubte ens caracteritza com a societat. Veure una societat que és capaç d'empoderar-se ella mateixa convençuda que allò que defensa ha d'estar per sobre de determinades polítiques que porten a un cul de sac és un fenomen que val la pena subratllar.

 

 

 

 

Sembla que hi ha una part de la societat catalana que no ho veu positivament la mobilització de l'1 d'octubre, està començant a sortir al carrer gent de l'altre costat. 

  

Això és fantàstic, és a dir, jo el que no entenc és com la gent que vol mantenir-se dins d'Espanya no han sortit abans, no han volgut expressar fins ara allò que legítimament és bo que expressin. A mi m'hauria encantat que el dia 1 d'octubre, amb un pacte amb l'Estat s'hagués pogut exercir el sí el no, el blanc, l'abstenció... Aquesta societat que ha estat capaç de sortir al carrer tan tard, però amb banderes espanyoles, dient escolteu volem ser part d'Espanya, estic convençuda que el 80% d'aquestes persones, si s'hagués pactat amb l'Estat haurien anat a votar felices, perquè a ningú li agrada el conflicte. Ningú vol veure policia al carrer, a ningú li agrada que s'imposin les coses per força, tota la gent d'aquest país vol viure en una democràcia sana. Ningú vol que l'intervinguin les institucions. A la situació que s'ha arribat no en té la culpa ni la societat que s'autoorganitzat, ni les persones que es volen quedar dins l'estructura de l'Estat. La conseqüència de tot el que està passant, és fruit del fracàs estrepitós d'un estat que no ha sabut detectar en la profunditat d'un problema social i polític que tenia a Catalunya.

 

 

 

La culpa la té l'Estat?

 

A mi no m'agrada buscar culpables quan hi ha una situació de conflicte tan greu, sí que m'agrada que hi hagi autocrítica. A mi m'agradaria que el govern de l'Estat en aquest moment digués que potser quan va començar a recollir firmes contra l'Estatut de Catalunya el 2006 i 2007, ens vam equivocar. Aquest és el punt d'inici del conflicte. Quan tu no admets cap error, és molt difícil assegurat a la taula a parlar. El que estem veient és que en situació límit, la societat catalana no està reconeixent la legitimitat de l'Estat. Hi ha una part de la societat catalana, una part, que no és menyspreable, estem parlant de 2.300.000 persones d'un cens de 5.500.000, perquè no podem pensar en 7.500.000 perquè hem de pensar amb la gent que és capaç de poder votar. Quan això passa és que hi ha un estat que està fracassant a una part del seu territori, una part que no és menyspreable perquè estem parlant d'un 20% del seu PIB, i això genera problemes econòmics i disfuncions. Hem arribat al límit i és molt difícil de corregir.

 

 

 

 


 

 

Com viu la possible intervenció dels mitjans públics catalans?


Com tots els professionals de TV3, Catalunya Ràdio i ACN. És un error estratègic de l'Estat. Substituir la legitimitat d'una llei aprovada al Parlament és en si mateix una perversió, crec que els professionals de qualsevol mitjà el que volen és preguntar el que vulguin. "Oi que està preguntant el que vols?" La tutela d'un govern que diu aquesta llei que teniu no ens agrada perquè no ens agrada els mitjans que teniu, ni per les escoles, ni per la policia, no ho vull per ningú. La intervenció directa de l'autogovern per causa d'un problema polític, quan ataca directament les institucions dels serveis públics resulta un atemptat contra drets fonamentals, que és al llibertat de poder informar d'acord amb els criteris dels mitjans públics igual que els privats els tenen. Afortunadament els mitjans públics del nostre país tenen un munt de mecanismes de control. 

 

 

 

Fa molt de temps que estem sentint la frase "TV3 manipuladors". D'on surt aquesta idea? 

De les ganes de generar aquest relat. 

 



Per part de qui? 


Per un munt d'actors, que formen part del món mediàtic privat i que els interessa assenyalar els mitjans públics i mai no s'observen ells mateixos sobre la seva capacitat d'autocensures en funció dels accionariats que tenen i de les dependències empresarials que tenen... i sobretot, lògicament tenien en compte que aquí les forces polítiques que estan impulsant el 155 no tenen la majoria al Parlament, doncs lliga caps. 

 


Paradoxalment hem sentit unionistes criticant que no tenien veu en mitjans públics des dels mitjans públics. 


De portes en fora fan aquest discurs, i aquest discurs ha arrelat. Però els saben perfectament que tenen presència en els nostres mitjans, però forma part d'un discurs que s'ha convertit en un argument polític. A més els números del CAC ho diuen, no és una qüestió opinable. 

 


No sé si això ha format part d'una estratègia que també pleguessin els tertulians Joan López Alegre i Nacho Martín Blanco de les tertúlies dels mitjans públics? 


Tu arriba a les teves conclusions. Curiosament uns dies abans que arribi el 155, que diuen que ens intervindran els mitjans, pleguen uns tertulians dient que atiem l'odi? Molt bé. Una tertúlia la meva que té a José Garcia Margallo, exmistre d'exteriors setmanalment. 

 



Ja fa uns anys, l'exdiputat Joan Ferran ( PSC) va parlar de la crosta nacionalista del TV·, sempre ha estat en el punt de mira.

Sempre d'ençà que va néixer. No passa res. Forma part d'una cosa molt profunda que és la diversitat política de Catalunya. Catalunya no és un espai bipartidista. PP i PSOE s'ha repartit tota la vida l'espai mediàtic, ara això s'ha acabat també allà, però estaven acostumats en això. A Catalunya això no ha existit, tenim 7 formacions polítiques al Parlament, per tant diversitat a Catalunya n'hi ha hagut sempre. Mai estaran contents perquè en una tertúlia hi ha 5 persones no 7. Quina mena de quotes volen tenir? Mai estran contents fem el que fem.

 


Aquest dimecres han fet una roda de premsa els mitjans públics catalans. S'han adreçat a Europa en la roda de premsa d'aquest dimecres.


Ens hem adreçat a tothom.

 


Aquesta Europa podria permetre una intervenció dels mitjans públics?


Aquesta Europa ho està permetent tot. Acaba de permetre que s'estigui atonyinant a ciutadans a les portes dels col·legis electorals.

 



No són optimistes que pugui intervenir i parar la intervenció? 


Ni dels mitjans ni del 155. Jo no n'espero res d'Europa quan les quotes de refugiats no s'han complert i s'ha mort gent al Mediterrani i ningú ha dit res i encara ha tingut els escrúpols i dir que això ha anat bé. Com pots imaginar si hi ha gent morint-se el Mediterrani i no ha estat capaç de fer complir les quotes per salvar persones, que vols esperar d'Europa.

 

La periodista amb el seu pare.
La periodista amb el seu pare. | Artur Ribera

 




Comentaris

envia el comentari